Si voleu comprar o llogar un habitatge a Sitges us trobareu amb un dels deu municipis més cars de tot l’Estat. Segons el portal immobiliari Idealista.com estem parlant, amb dades de desembre 2022, d’un preu mitjà de compra de 4.278 euros el metre quadrat i de lloguer a 15,7 euros el metre quadrat. Això representa que el preu d’un habitatge de 70 metres quadrats ronda un cost total final de 338.390 euros (incloent impostos i taxes) en cas de compra, i 1.100 euros al mes en cas de lloguer. Per a la compra amb un finançament hipotecari del 80% (actualment és el màxim que atorga la banca) hauríem de disposar d’uns 99.000 euros d’entrada. Amb un préstec hipotecari a 30 anys i amb els tipus d’interès actuals la quota mensual estaria pel voltant dels 1.075 euros. Es fa més que evident que en la modalitat de compra queden excloses molt bona part de les persones que demanden habitatge i molt especialment els joves. Deixant de banda la compra, el lloguer, malauradament no queda millor parat. Si entenem que dedicar més del 30% de la renda disponible al lloguer resulta poc recomanable, és fàcil imaginar que per pagar un lloguer de 1.100 euros mensuals hi ha una gran quantitat d’unitats familiars amb ingressos per sota d’aquest llindar. Si tornem a posar als joves sitgetans a l’equació, el resultat no pot ser més decebedor, condemnats a no comprar i amb dificultats extremes per llogar.
Si us dic que ara mateix s’estan construint al carrer de la Lola Anglada número 12 de Sitges una promoció de 70 habitatges en règim de lloguer a un preu de 7 euros el metre quadrat amb una superfície útil de 50, 65 i 70 metres (això representa que l’habitatge de 70 metres quadrats es lloga a 490 euros) caldrà explicar la paradoxa que representa en relació al que hem comentant fins ara.
I és que aquest preu de lloguer ja és assequible a moltes persones que demanden habitatge. La promoció està emmarcada en el que s’anomena col·laboració públicoprivada. Les promotores són dues fundacions (per tant, sense ànim de lucre): d’una banda la Fundació Grup Qualitat i de l’altra la Fundació Família i Benestar Social, ambdues, amb una llarga i reconeguda trajectòria en la promoció d’habitatge social i assequible en règim de lloguer, que formen part d’un moviment més ampli al voltant de Cohabitac, la coordinadora de fundacions d’habitatge social.
Com es produeix aquesta col·laboració? D’una part, l’Ajuntament de Sitges cedeix el dret de superfície del terreny per 75 anys a les fundacions (d’aquesta manera la propietat del sòl i el que s’hi construeixi no deixarà de ser mai públic). Les fundacions construeixen i gestionen els lloguers al llarg de tot el període de concessió. La viabilitat de les operacions inclou subvencions a fons perdut i un finançament hipotecari a un tipus fixe del 2%. Amb tot plegat, l’ajuntament aconsegueix habitatges per les persones del seu municipi que no poden accedir al mercat lliure, sense haver d’aportar recursos econòmics que pesin sobre les arques municipals i alhora el risc de la gestió i de l’explotació (moderat però risc al cap i a la fi) recau en les fundacions que, d’altra banda, són qui tenen expertesa en el sector.
El parc d’habitatges socials a España en règim de lloguer (molt similar al de Catalunya) és d’un minso l’1,6%, mentre que la mitjana europea es situa en e 15%
Després de posar el focus en el cas concret, ara aixequem la mirada cap a les xifres macro. El parc d’habitatges socials a España en règim de lloguer (molt similar al de Catalunya) és d’un minso l’1,6%, mentre que la mitjana europea se situa en el 15%, quasi 10 vegades més. La despesa social en habitatge a España equival al 0,1% del PIB enfront a un 0,6% de la mitjana europea. Cal dir que les polítiques d’habitatge, perquè tinguin impacte, cal dotar-les de recursos econòmics suficients i s’han de mantenir sostenibles en el temps, tot el contrari del que s’ha fet a casa nostra.
Els fons Next Generation per a la recuperació de la crisi derivada de la covid-19 aportats per la Unió Europea (tot i que conjunturals) poden representar una empenta rellevant per a la promoció d’habitatge social i especialment de lloguer, caldrà després consolidar el model si se li vol donar continuïtat. No, obstant sens dubte, pot ser un primer pas per afrontar amb polítiques efectives la problemàtica de l’accés a l’habitatge per bona part de la població. De les tres variables principals: sòl sense cost cedit pels ajuntaments, subvencions a fons perdut i finançament. Ara mateix tenim l’escull principal en el darrer. Tot i que l’increment dels costos de construcció (materials i energia) han posat en molta tensió els projectes, ara l’autèntica espasa de Damocles és l’increment dels tipus d’interès que desmunten completament l’arquitectura financera de les operacions. Hi ha solució? Per suposat, però caldrà aplicar-la i ràpidament.
Cohabitat proposa destinar 10.000 dels 70.000 milions d’euros dels fons retornables a la promoció de 78.500 habitatges de lloguer social
Recordem que els fons Next Generation representen per a España una injecció de recursos de 140.000 mil milions d’euros, dels quals 70.000 en forma de subvencions a fons perdut (d’on surten les dotacions per habitatge social) i els restants 70.000 en forma de crèdits retornables (a un termini de fins a 40 anys i un interès tendent a zero). Dels darrers, fins ara, ningú en parlava, amb uns euríbor negatiu i uns tipus sota mínims perquè complicar-nos la vida? En canvi ara prenen una importància vital. Cal activar-los urgentment i a través de l’ICO i l’ICF a casa nostra que puguin finançar els projectes immobiliaris d’habitatge social que tenim sobre la taula.
La proposta de Cohabitat compartida pel conjunt d’actors de l’economia social en matèria d’habitatge es basa en destinar 10.000 dels 70.000 milions d’euros dels fons retornables a la promoció de 78.500 habitatges de lloguer social. No fem volar coloms, les eines i els recursos hi són i cal posar-los en funcionament. Aquesta política pública, si es consolida i es fa recurrent en el temps, pot, de manera efectiva, ara sí, millorar l’accés a l’habitatge d’una bona part de la població que ara mateix ho té extremadament limitat. Les solucions simples i aparentment sense despesa, com legislar normatives limitatives, s’han demostrat no només ineficaces sinó fins i tot contràries als objectius que es pretenen assolir.
Hi ha un altre factor en l’execució d’aquesta política pública, que no és menor, que cal destacar. Efectivament, a ningú se li escapa, l’efecte tractor de la promoció immobiliària en l’economia estirant de diferents sectors i amb un alt impacte en la creació d’ocupació i, per tant, d’ingressos per a l’administració via rendes de treball i resultats econòmics de les empreses implicades. S’actua de palanca dels dos elements més sensibles de la nostra societat: l’habitatge i el treball. El camí és llarg, i ningú va dir que seria fàcil, però hem de començar a donar les primeres passes, segures i sense defallir.