Malgrat els problemes que pateix França, ja voldria jo plorar amb els seus ulls. És cert que tot ho veuen criticable. Em provoca una certa estupefacció quan sento a dir que els catalans som negatius. Els que manifesten això no coneixen els francesos. Pel que fa a aquest aspecte -la valoració general negativa de la marxa del país- només ens diferencia un tret principal, principalíssim: els francesos estan orgullosos de les fites històriques del país. Jo, i em sap greu, no puc participar d’aquest sentiment pel que fa a Catalunya. No al nivell dels francesos, està clar.
El cas és que ser punter, com és el cas dels francesos, sempre provoca una certa angoixa. Aquells que no s’avancen no participen de la marxa de les coses. Però el preu a pagar és el descontentament continuat amb el qual es té, el neguit que provoca observar que les coses podrien ser millors. Voler canviar i avançar exigeix no estar d’acord amb l’estat actual de les coses. Una de les causes de la decadència de Catalunya -que és causa en qualsevol societat- prové de pensar-nos que vivim en el millor dels mons i per això hi venen els turistes.
Bé, el cas és que els francesos tenen un ministre d’Economia i Finances, Bruno Le Maire, que, a més, escriu llibres. Ha escrit assajos, però també novel·les. Algunes eròtiques, fet que ha aixecat polèmica. Ja ho veuen: qui pogués tenir un ministre -el d’Economia i Finances és un càrrec principalíssim, i més a França- que, a més, té una vida intel·lectual intensa. Costa imaginar-ho a casa nostra.
Una de les causes de la decadència de Catalunya prové de pensar-nos que vivim en el millor dels mons i per això hi venen els turistes
Com aquest senyor, com dic, té inquietuds intel·lectuals, s’ha embrancat en una polèmica amb el president del grup Stellantis (Peugeot, Fiat, Opel, Chrysler, Citroën, Dodge, Maserati, Vauxhall o PSA), el senyor Carlos Tavares.
D’ençà de la pandèmia, el govern francès ha posat la proa cap a la industrialització del país. I el ministre Le Maire n’és el principal valedor. No se n’està de dir que si la indústria necessita diners públics per avançar, els tindrà. Com els ha tingut durant la pandèmia. A més, cal fer front a les subvencions que el govern dels Estats Units ha donat a la indústria de transició energètica. I els que dona permanentment la Xina a la seva indústria. El senyor Le Maire compta amb el suport total del president Macron. Tots dos han fet de la reindustrialització de França l’objectiu econòmic principal. Perquè, segons el ministre, el que està en joc és la democràcia. “Una fàbrica que tanca és una oficina del Rassemblement National (Le Pen) que obre”. Assegura que els llocs de treball de la indústria estan ben remunerats, són a temps complet, acostumen a estar ocupats per gent formada i, en conseqüència, ajuden a crear classe mitjana. Tot això -ho diu el ministre i jo m’hi apunto- al contrari del sector serveis que, segons ell, ha creat un proletariat mal pagat que polaritza la societat.
El senyor Tavares comparteix amb el ministre Le Maire l’objectiu a impulsar: el creixement de la classe mitjana. Però discrepa de les decisions que es prenen. Diu Tavares que si els cotxes es manufacturen majoritàriament a Europa, els preus dels cotxes augmentaran i la classe mitjana no els podrà comprar. Els cotxes han baixat de preu a causa de la internacionalització dels components. Critica, per exemple, la Comissió Europea que en prohibir “de manera brutal” els cotxes amb motor d’explosió per al 2035, ha posat la catifa als cotxes elèctrics xinesos que, com tenen subvencions, estan copant el mercat europeu. Les subvencions xineses i la seva precarietat laboral posen els seus costos un 25% més baixos que a França.
Una discussió interessant. Tots dos propugnen la importància de la classe mitjana. Ara bé: mal pagada i que només pugui comprar barat o ben pagada i que pugui comprar car? Penso que aquesta és la polèmica. Catalunya ha apostat per una economia de la primera opció: pobrets però alegrets. Al meu entendre cal reindustrialitzar-se. I a tota màquina. I jugant amb les eines del contrincant: subvencions, si cal. A escala europea, esclar. Aquesta guerra ja ha començat. I enfronta sovint la senyora von der Leyen amb els líders que visita fora d’Europa. Però cal entendre que els europeus no podem continuar sent allò que a França ja en diuen l’idiot du village mondial (el tonto del món mundial). S’imaginen com progressaria el país si el nostre Govern, sense pèls a la llengua apostés pel sector industrial en lloc de fer-ho pel turisme? França, el primer país del món en turisme, ho fa. Però cal coratge.
Els europeus no podem continuar sent allò que a França ja en diuen l’'idiot du village mondial'
La desindustrialització porta a la precarietat i és un perill per la democràcia. Té tota la raó la periodista Elsa Conesa de Le Monde quan escriu: “Un país que es desindustrialitza és un perill per a ell mateix”. Senyors de la Generalitat, prenguin-ne nota, sisplau.