Des de Rostov: a la desembocadura del conflicte

El comunisme va col·lapsar per diferents motius, la majoria d’ells perquè és un sistema irracional

Imatge de la ciutat de Rostov | iStock Imatge de la ciutat de Rostov | iStock

Si algú em fes qualificar la ciutat de Rostov, diria que és un lloc agradable. Ja ho devia ser a l’època soviètica. O, en part, gràcies al comunisme, també. La imatge que m’ha quedat després d’haver-la visitat un parell de cops és la d’un conjunt de parcs que es van encadenant i on es representen esdeveniments diversos. Jo hi he vist actuacions teatrals i musicals. I és que l’època soviètica va deixar -només faltaria, després de setanta anys- algunes empremtes que són les poques que haurien de romandre quan plega una dictadura: unes ciutats esponjades -lliures de qualsevol indici d’especulació, esclar- i una societat culta. No pas políticament. Parlo d’una societat educada.

El comunisme va col·lapsar per diferents motius. La majoria d’ells perquè és un sistema irracional. En els seus orígens ja va tort. Creu en l’aparició de l’home nou. És a dir, un individu que no arrossegui les xacres de milers d’anys d’història. Un ésser que només conservi les virtuts de l’espècie humana. Ja es veu que una taula rasa de tal envergadura està destinada al fracàs més absolut. Les virtuts i les xacres són part intrínseca de qualsevol mamífer, molt més d’un vertebrat tan complex com és l’ésser humà.

Però una de les característiques que em va sorprendre mentre vaig viure a Rússia és el d’una societat culta i refinada, dintre de les seves possibilitats. El comunisme, a cop de bona educació escolar i universitària, va aconseguir que la població es refinés. I aquest refinament va en contra de la grolleria de qualsevol règim totalitari. Fixin-se que el pas de la dictadura comunista a la democràcia -fet que va tenir lloc durant la dècada dels noranta- no va veure’s acompanyat de cap desordre salvatge o incontrolat. Els russos, com la resta de països de passat soviètic, són gent estoica. Les caricatures que se’ns presenten a Occident són entre malèvoles i ignorants. Pateixen la distorsió del tipisme interessat i gandul.

Rússia té una societat culta i refinada, dintre de les seves possibilitats

És així que passejant per Rostov del Don vaig aturar-me en una cafeteria elegant. Feia una calor de Déu. El cambrer -un noi jove amb un anglès impecable- em va demanar què volia prendre. La meva sorpresa va ser que en demanar-li un spritz -beguda desconeguda a l’època entre nosaltres- l’individu no es va immutar. I me’n va portar un en perfectes condicions. O sigui que Rostov del Don, la qual els russos de Moscou, fins i tot els nascuts a la regió, me l’havien ridiculitzat, no era el que em pensava.

La ciutat és al final d’una gran esplanada, la que, podríem dir, bufa des del mar Bàltic. Allà, a pocs quilòmetres, a l’oest, està el mar d’Azov que no és res més que un enorme bassal del Mar Negre -una banyera semitancada per l’estret de Kertx on Putin va construir aquell llarg pont que uneix la Rússia continental amb la península de Crimea. Rostov es troba als voltants del Caucas, al nord. El clima és bastant continental. Els hiverns hi fa fred i a l’estiu una calor insofrible. El riu Don té un delta important i, com dic, a l’estiu la quantitat de mosquits que et trobes a la vora del riu és literalment fabulosa.

Però aquest riu és la gran riquesa dels quatre milions de persones que poblen el districte (oblast en rus) de Rostov. A la capital (un milió de persones) s’hi acumulen les indústries de tota mena. La tecnologia mecànica, la química i l’agroalimentària hi tenen un pes considerable. I és que l’oblast és un immens camp de gira-sols que produeixen gran quantitat de subproductes que necessiten ser processats. I per això hi estan instal·lats uns empresaris catalans, coneguts meus, que tenen una planta de transformació principal a Olesa de Montserrat però, entre d’altres llocs, també a Rostov del Don. Em van dir que estaven contents de la productivitat d’aquella gent que gestiona la planta russa.

Rússia, a falta de sortides al mar que siguin decents -vull dir que no es congelin o siguin estretes- va haver de construir canals per transportar mercaderies

El riu Don és llarguíssim. Gairebé dos mil quilòmetres. De fet, però, és molt més llarg. Els soviètics el van connectar mitjançant un sistema de canals admirable. De tal manera que, de fet, Rostov del Don està connectada a cinc mars: El mar d’Azov (l’immediat), el mar Negre, el Caspi, la mar Blanca (al nord de Rússia, la que finalitza a tocar de la regió polar) i el Bàltic. Rússia, a falta de sortides al mar que siguin decents -vull dir que no es congelin o siguin restretes- va haver de construir canals per transportar mercaderies. I, així, allò que entra per Rostov del Don pot arribar a Sant Petersburg, passant per regions centrals pròximes a Moscou.

La gent és afable, com a tota Rússia. La vida a ciutat, agradable. Avingudes grans que guarden la magnificència i teatralitat dels totalitarismes, però també racons i, com he dit, parcs amables. A Rostov vaig observar que tenen passos de vianants que connecten en diagonal dues cantonades diametralment oposades. Així com, de natural, en una cruïlla de carrers, per anar a la cantonada diametralment oposada calen dues operacions -s’han de recórrer els dos costats d’un angle recte imaginari-, a Rostov hi ha cruïlles on el pas de vianants recorre la hipotenusa i pots anar a l’altra cantonada en una sola operació. La logística de semàfors esdevé sofisticada, esclar.

Llegeixo que els del grup Wagner van envair Rostov durant unes hores. El front està a prop. La frontera amb Ucraïna és gairebé immediata. Vaig veure fotos de la gent xerrant amb els soldats, tranquil·lament. Com ho fan amb qualsevol visitant. Com ho van fer amb mi. Devia fer anys que no veien circular carros de combat pels seus carrers. Van estar-hi de pas. He llegit que els del grup Wagner van marxar amb en Prigozhin al capdavant, com si en fos el gran xef amb els cuiners i marmitons rere seu. Sembla que se n’anava cap a Moscou, però se’n va desdir. I a Rostov van quedar tranquils, relativament, un altre cop. Espero que els vagi bé al futur. Res està garantit i un lloc agradable pot convertir-se en un infern inesperat. Cosa que els rostovins no es mereixen, almenys aquells amb els que em vaig topar quan vaig ser-hi.

Més informació
Les caixes que també ens feien nació
Cambres de comerç i la perversió catalano-espanyola
El català no està patentat
Avui et destaquem
El més llegit