El 23 de setembre l'Associació Pro Guàrdia Civil es va preguntar a través de Twitter si Espanya era un Estat fallit. Al marge de les consideracions que haguessin portat a aquesta agrupació de persones unides per a expressar el seu suport a la benemèrita a fer-se la pregunta, considero que es tracta d'una qüestió molt seriosa, per la qual cosa he decidit dedicar-li uns minuts a intentar indagar en quina posició es troba la resposta, si prop del sí, o prop del no.
Que un Estat es col·lapsi no sembla que sigui una cosa probable en un món on la multilateralitat és el remei que ens preserva dels perills de la conjuntura i atacs d'enemics i competidors. Que no sigui probable no significa que no sigui possible. Sobre la qual és possible enfront del que és probable podem recordar que en una Europa multilateral va esclatar una guerra poc probable on es van perpetrar crims execrables menys probables encara. Va ser en els anys 90, als Balcans.
Què és un Estat fallit?, des del meu punt de vista el que no compleix amb la seva missió, que no és una altra que la de protegir als seus ciutadans. Naturalment, el que entenem per protecció en 2020 té a veure amb la garantia d'un estàndard de benestar que va des de l'atenció a les necessitats vitals primàries, a la garantia d'educació, d'habitació, d'atenció sanitària universal, de manteniment econòmic quan baixa la nostra productivitat, a la construcció i el manteniment del marc d'accés a les oportunitats en condicions d'igualtat, sense importar gènere, procedència, raça, orientació sexual i conviccions ideològiques, a la garantia de llibertat d'empresa i d'accés al mercat en condicions de competència lleial… És a dir, un espai en el qual les hi persones puguem viure i desenvolupar-nos amb justícia i seguretat. La COVID-19 està suposant per a l'Estat una prova d'estrès sobre la seva capacitat per a complir o no amb la seva missió. Repassem la seva actuació.
"La COVID-19 està suposant per a l'Estat una prova d'estrès sobre la seva capacitat per a complir o no amb la seva missió"
La primera onada de la pandèmia i l'aturada en sec de l'economia europea va tenir com a resposta dels principals països una altra onada, en aquest cas d'ajudes de suport al seu teixit productiu; suport a pimes i microempreses, autònoms, sectors econòmics clau. Xafarranxo de combat per a pressupostos i despesa pública, “Salvar al Soldat PIB” va ser la proclama de tècnics, polítics i executius dels grans conglomerats empresarials allèn Europa durant l'última primavera. Reducció d'IVA entre dos i tres punts i extensió dels ERTO fins a finals de 2021 (Alemanya); reducció dels impostos de societats i suport amb 40.000 milions d'euros per a reindustrializar el país (França); reducció d'impostos laborals, 600 euros al mes per a cada família que contracti cangurs que s'ocupin de fills de pares que teletreballen, estímuls al pagament electrònic, 500 euros per adult que estiueja al país (Itàlia).
En aquest context, què podem dir de l'Estat espanyol? que està en la cua en ajudes directes a les empreses, i en indirectes; que Espanya va ser l'última a posar en marxa els ERTO i que després de sis mesos l'Administració laboral no ha estat capaç de fer-los funcionar correctament, i tirant la culpa a les empreses; Espanya ha continuat cobrant impostos a autònoms i empreses i no ha procedit a cap rebaixa de la càrrega impositiva sobre els seus ciutadans.
L'assumpte dels ERTO ha tingut una derivada tràgica per a molts ciutadans, ha exposat a la llum pública el mal funcionament de l'Administració laboral, del SEPE, que ha fet un exercici de desistiment de responsabilitat sense parangó; avui, més de sis mesos després de l'inici de la crisi sanitària, les oficines que atenen els aturats segueixen tancades al públic, impossible concretar una cita prèvia, impossible fer un tràmit administratiu a través de seu electrònica, impossible contactar telefònicament: dels dos telèfons de contacte que apareixen en el seu web, un no existeix i l'altre està desconnectat. En un país amb més de quatre milions d'aturats i 800.000 esperant en capella, es pot reservar una taula en un restaurant, però és impossible obtenir una cita amb el SEPE. L'última, des de juliol s'han presentat un milió de peticions d'Ingrés Mínim Vital; a la fi de setembre només s'havien tramitat 90.000.
"En un país amb més de quatre milions d'aturats i 800.000 esperant en capella, es pot reservar una taula en un restaurant, però és impossible obtenir una cita amb el SEPE"
Canviant d'àmbit, quan parlem d'Espanya, parlem d'un país en el qual el 20% dels seus joves no completen l'ESO; per a què? han de pensar, si formar-se com a metge i obtenir plaça de resident et suposa un ingrés mensual de poc més de 1.000 euros el primer any de residència i 1.500 euros el cinquè. Aquesta realitat és pròpia d'un Estat fort i que sent que és responsable del benestar dels seus ciutadans?
Espanya també és un dels campions europeus de l'economia submergida -només l'entrada en allau dels països de l'Est l'han posat en la mitjana europea- al mateix temps que és un dels països de la UE amb la pressió fiscal efectiva més baixa, un 35% aproximadament. Perquè ens fem una idea, el tipus efectiu sobre el consum és del 16% (un 21% a la UE) i el tipus mig efectiu sobre la renda de les persones és del 15% (un 36% a Dinamarca, un 22% a Itàlia, un 17% a Portugal).
Però no tot són posicions en la cua d'Europa. Espanya, per exemple, és campiona en corrupció política: 863 milions d'euros defraudats en la trama Gürtel (Partit Popular), 680 en el frau dels ETS (PSOE) i 64 milions d'euros defraudats en cursos de formació, tots dos a Andalusia (PSOE, una altra vegada).
Posem també posar damunt de la taula qüestions polítiques; l'assenyalament per part del Grup de Detencions Arbitràries de l'ONU que fa d'Espanya en 2019 i 2020 i la denúncia del Consell d'Europa sobre la falta d'independència de la justícia espanyola; qüestions institucionals, com la interinitat en la qual estan el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Constitucional i el Defensor del Poble per la falta de diàleg i lleialtat institucional entre els principals partits polítics espanyols (i jo afegiria falta de respecte a valors essencials de la democràcia com és l'acatament dels resultats que atorguen les urnes). En aquest context, la marxa a Dubai del Rei Emèrit pot ser que no tingui a veure amb els seus problemes amb la justícia suïssa sinó que sigui una manera d'evadir-se de l'espectacle de deslleialtats i punyalades entre institucions en el qual el règim s'ha instal·lat. Últim acte, la filtració del posicionament del seu fill -anticonstitucional?- sobre la seva absència en l'acte de lliurament de despatxos a la nova promoció de jutges en Vallvidrera.
No fa falta assenyalar la gestió de la pandèmia mesurada en termes d'afectats i control de la seva expansió, ho hem vist tots. L'actuació d'alguns gestors i la d'alguns actors ha estat grotesca - esperpent valleinclanesco - mostrant un menyspreu absolut a malalts i personal sanitari, des de “el virus no coneix fronteres” (a excepció de la d'Espanya amb Portugal, afegiria jo) al confinament per procedència social que s'està vivint a Madrid.
No sé si amb tot això l'Associació Pro Guàrdia Civil té informació suficient per a contestar-se a la seva pregunta. Hi ha més coses: la liquidació de la guardiola de les pensions, el nivell d'endeutament de l'Estat que pot aconseguir el 120% a final de l'any, el nombre creixent de famílies en les quals cap dels seus membres ingressa un euro al mes, la falta de liquiditat de l'Estat per a fer front a l'emergència social perquè la Constitució dóna prioritat al pagament del deute públic sobre les necessitats de les famílies (gràcies, PSOE, gràcies PP).
Jo no sé si Espanya és un Estat fallit, si que sé que és un Estat que està fallant a tots els seus ciutadans.