La deslocalització del procés productiu que s'endega a partir de la dècada de 1980 arran de la liberalització comercial, va implicar canvis dràstics i afectar molt negativament a la majoria de sectors industrials de gairebé tots els països amb nivells de benestar avançats. Catalunya no va ser una excepció i el sector industrial, que havia tingut un paper central en les dinàmiques de creixement econòmic del país des del s. XIX, inicià un retrocés significatiu. Fet però que no va impedir que la indústria fos la base de generació de riquesa, i tractora d'altres activitats econòmiques com són el transport, la logística, els serveis avançats, l'energia, la recerca i el desenvolupament, el disseny, i esperonadora de "l'ocupació verda" pels seus esforços per millorar la competitivitat mitjançant un ús més sostenible dels recursos, i el desenvolupament de formes de producció més respectuoses amb l'entorn. Fets que es certifica, en analitzar les dades de Comissió Europea i en concret les que expliquen que, en els 12 anys previs a l'inici de la crisi, la productivitat manufacturera va augmentar un 46% front al 20% del conjunt de l'economia.
Avui en els països avançats i menys afectats per la crisi, Alemanya és un bon exemple, són aquells en el que dinamisme del creixement econòmic, la creació d'ocupació i l'augment de la competitivitat es relaciona amb l'existència d'una base industrial, i les polítiques encaminades a la reindustrialització.
Una reindustrialització sustentada pel nou procés de relocalització que s'ha iniciat per una sèrie de factors, -sense oblidar que tard o d'hora s'haurà de produir una revalorització del Iuan xinès (artificialment infravalorat per mantenir les avantatges competitives)-, tals com l'augment de les sèries curtes de producció que impliquen canvis continus en el procés i en la programació de les màquines que s'utilitzen; El constant increment dels costos de l'energia i el transport, que comporten més costos per aquelles empreses amb una producció molt deslocalitzada; L'augment dels costos salarials dels països del sud-est asiàtic; El cost financer, associat als productes, en el període compres des de la fabricació a la venta; I l'augment de la inestabilitat planetària entre altres. Una reindustrialització que esdevé imprescindible per minimitzar les taxes d'atur, i la necessitat d'incrementar les exportacions. I a la vegada possible per aquells països que encara disposen d'una base solida, un adequat sistema de transport i logística, i una bona xarxa de centres de recerca i innovació. Aquest és el cas de Catalunya.
La indústria és imprescindible per crear ocupació, per millorar la productivitat i entomar el camí del creixement econòmic. Per fer-ho, el suport públic esdevé imprescindible ja que és qui pot crear un entorn facilitador i entomar els problemes que afecten a la competitivitat i productivitat de la industrial manufactura i a la indústria d'alt valor afegit.
Catalunya necessita una nova i proactiva política industrial per part de les diferents administracions, que acompanyin, facilitin i donin suport al competitiu teixit industrial. Esdevé imprescindible, fugir de declaracions i centrar-se en les actuacions associades a la problemàtica real. En aquesta línia, cal accelerar les polítiques per possibilitar que l'increment de les exportacions de les PIMES es consolidi tot facilitant que innovin amb producte (facilitar la incorporació de talent), i a la vegada l'increment de la productivitat facilitant el crèdit per inversió en tecnòlogia i infraestructures productives. I incentivar la cooperació per augmentar la massa crítica. Polítiques urgents, els milions d'aturats no poden esperar més i necessiten que el problema de l'atur s'entomi prioritàriament.