Dels 'influ-papis' a les 'influ-escoles'

Les xarxes socials es troben enmig d'una revolució constant, però el sistema sembla encallat, resistint-se a canviar. Per fi, el 2024, ens ha colpejat amb una realitat que ja no podem ignorar: així no podem continuar. Som esclaus dels algorismes, dels termes i condicions d’empreses privades, i dels capricis desmesurats dels seus directius. La seva petjada es percep clarament en les polítiques que apliquen i en els problemes que trien resoldre (o ignorar).

Pensem-ho un moment: ens recomanen a qui seguir a TikTok, Instagram, o Twitter (em resisteixo a anomenar-ho X, com el Petit Suis al Danonino). Però mentrestant, l’spam continua descontrolat, la pornografia que glorifica la cultura de la violació inunda els feeds, i la protecció dels menors contra els perills en línia continua sent ignorada. Tot això sota l’atenta mirada d’uns algorismes devoradors, que es beneficien del nostre temps i atenció.

"Som esclaus dels algorismes, dels termes i condicions d’empreses privades, i dels capricis desmesurats dels seus directius"

“És que no en saben més”, diuen alguns. No, perdona. Saben exactament què fan i on està la clau que regula el flux d’usuaris. Cada dia, milions de persones entren en aquestes plataformes, sigui per comunicar-se, alimentar el seu ego, compartir moments personals o professionals, o, en el cas de moltes empreses, per promocionar els seus serveis. I és aquí on volia arribar: Potser no totes les empreses haurien de tenir presència en xarxes públiques, especialment quan hi ha infants pel mig.

En els últims mesos s’ha parlat molt sobre si els infants haurien de tenir mòbil abans dels 16 anys. Sembla que cada cop hi ha més consens en la resposta, però al mateix temps, veiem situacions contradictòries. 

Quan els influ-papis i influ-mamis comparteixen moments íntims dels seus fills a la platja, a casa, a l’escola, o els utilitzen per fer publicitat de productes que els hi han enviat gratis, o els han convidat a l’últim parc de boles de la comarca (l’infern en vida, tot s’ha de dir). El sharenting està absolutament normalitzat.

O a les escoles, veiem normal que en mig d’una activitat un dels mestres agafi un telèfon per fer fotos (habitualment el mòbil personal perquè és el que hi ha) i les comparteixi amb les famílies a través de les xarxes de l’escola. No estem ensenyant als infants que hem de gaudir del moment i que no han de conduir la nostra vida? I si estem passant per alt un problema més profund?

Escoles bressol, escoles, instituts i centres de lleure utilitzen les xarxes socials per mostrar la qualitat dels seus serveis educatius i, de retruc, per atraure noves famílies. És innegable que aquestes plataformes ofereixen una gran visibilitat, i és natural que vulguin fer publicitat per diferenciar-se en un mercat competitiu, però, quan es tracta de compartir imatges o informació d’infants, cal parar-nos a pensar. Està justificat aquest ús públic o, en realitat, estem posant en risc la seguretat i la privacitat dels més petits? M’han arribat històries de pares i mares d’autèntic pànic. Històries que si sortissin d’una sèrie de televisió no ens les creuríem, però que posen en context que no tots els seguidors són tan bons com nosaltres.

En un món digital on la seguretat de la informació és cada cop més delicada, les famílies i les escoles tenen una gran responsabilitat. I aquí no val allò de "tenim el consentiment dels pares". Tot i que aquest sigui un requisit, hem de ser conscients que una vegada a la xarxa, les imatges poden ser utilitzades de maneres inesperades o acabar en mans indesitjades, que escapin del control de les institucions educatives.

"Està justificat aquest ús públic o, en realitat, estem posant en risc la seguretat i la privacitat dels més petits?"

El Departament d’Educació (pàgina 215, “Protecció de Dades”), o la guia de Centres Escolars de l’Associació Espanyola de Protecció de Dades, tenen un full d’exemple d’autorització pels drets d’imatge dels menors i són molt clars en com s’aplica la llei, no tots els centres posen la prioritat on toca i tracten als infants com a actors d’uns pastorets d’activitats idíl·liques per la promoció del negoci. I sincerament, la prioritat hauria de ser no contradir els principis bàsics, i el pacte no escrit que ens hem marcat aquest últim any per dir als joves que “els mòbils no són tan importants i no dirigeixen la nostra vida”.

Si pregunteu una mica al vostre voltant, veureu com aquest full s’ha arribat a fer servir com a excusa del “o tot o res” pels més petits: Si vols que la teva criatura participi de l’orla de la classe, has de firmar que ha de poder sortir a les xarxes socials de l’escola. Si la família no accepta sortir a les xarxes aquest infant deixa de participar d’algunes activitats davant la mirada dels seus companys i companyes. I no vull parlar de quan hi ha una sola família que demana posar cap al tema de les xarxes, i les altres vint-i-moltes no hi veuen cap problema, perquè aleshores és la teva criatura l’única que té uns pares “exagerats i histèrics”.

Afortunadament, en l'era digital hi ha alternatives segures que permeten mantenir informades les famílies, sense l'objectiu de vendre cap imatge al món exterior. Plataformes que, ben gestionades, protegeixen els més petits en comptes d'exposar-los. I deixeu-me posar l'èmfasi en el “ben gestionades”, perquè si no canviem els permisos o les contrasenyes de sèrie, el problema es manté.

Els grups de WhatsApp són una tortura digital per a moltes famílies (“Algú ha trobat la bata de l’Aitoooooooor?” “Jo no” x345), però també ens podem trobar amb grups de Teams oberts, amb enllaços oberts a qualsevol que tingui l’adreça. S’ha de vigilar que no tot el que compartim en entorns tancats es quedi realment allà. I repeteixo la idea que plantejava al principi: Quina necessitat hi ha de tenir diàriament una fotografia de dubtosa qualitat artística del teu fill o filla? Per què necessiten alguns centres les fotografies dels infants per promocionar a les xarxes les activitats que realitzen?

"Per què necessiten alguns centres les fotografies dels infants per promocionar a les xarxes les activitats que realitzen?"

Abans d’acabar, deixeu-me dir que no vull posar a tots els centres educatius al mateix sac. Al contrari, n’hi ha alguns que passen el test amb nota, i de fet ens fan falta més exemples de bones pràctiques per contagiar a tots els que falten per incorporar-se a l’onada del bon ecosistema digital infantil. Potser podríem fer un llistat d’aquestes bones maneres de tractar el tema, i tots podríem aportar el nostre gra de sorra. Des del maleït document de cessió d’imatges, fins al protocol de la contrasenya del WiFi. La llista de millores és infinita.

En l’era que ens ha tocat viure, les escoles i instituts tenen ja prou coses sobre la taula, però com a institucions que tenen la responsabilitat del benestar dels infants, cal que adoptin polítiques clares i estrictes sobre la privacitat i la seguretat en l’entorn digital. Aquesta responsabilitat no és opcional, implica tenir personal format en la gestió de dades, fer servir eines tecnològiques segures i, el més important, implicar les famílies en aquest procés.

I aquí la gran pregunta: què és més important? La promoció d’un negoci que involucra infants i joves a les xarxes o la seva seguretat i privacitat? On posem la prioritat defineix clarament com una institució tracta els seus alumnes i els hi ensenya a tenir una mirada digital més crítica o més laxa de cara als altres àmbits de la vida i al seu futur.