La meva mare em va apuntar a classe d’arts plàstiques abans de néixer. La professora i ella encara riuen, quan es troben, pensant en aquella dona jove embarassada que volia apuntar a tres anys vista al seu nadó que encara havia de veure la superfície. Si una voluntat tenia, aquella dona jove i il·lusionada amb la vida, era que la seva filla tingués allò que ella, per temps, edat i circumstàncies, no havia pogut tenir: un incentiu creatiu. La meva mare no és pas d’aquestes mares que et diuen el que has de ser, quan siguis gran, però si és el tipus de mare que no deixarà l'oportunitat d’oferir-te i mostrar-te una manera per la qual puguis arribar al teu màxim desenvolupament: no per una voluntat estrictament de fer-te créixer o fer-te ser la millor, sinó perquè tinguis al teu abast tot allò que necessites per florir. Si bé ella encara em diu que ella no ha fet res, que només ha volgut sempre el millor per nosaltres, jo sí que tinc la certesa que sense l’adob intel·lectual i de curiositat amb el que em va anar fent créixer al llarg de la meva infància jo no seria la persona que sóc avui.
Estimular als infants és un pas fonamental per fer-los créixer de manera robusta, sobretot si sorgeix des de l’amor. Cap persona és perfecta, i tampoc la meva mare, però m’ha nodrit durant tota una vida i s’ha assegurat que mai em faltés menjar, papers, llapis, i llibres. Que tinguéssim una torre de material reciclat i cola per poder fer manualitats, que sabés el que són els animals i m’hi pogués relacionar setmanalment, que no em faltés Paco de Lucía a les nits amb aquell radiocasset vell per assegurar-me un bon son. Encara avui, uns quants anys després, sento el coixí suau a la galta quan escolto la guitarra espanyola.
Segons des de quins ulls parlis, la meva mare ha estat una persona afortunada o ha tingut molta mala sort. Segons des de quin lloc ho vegis, ha tingut tot el que una persona podria demanar o ha perdut massa coses que estima. Ha patit molt i ha gaudit molt. Suposo que com totes les persones d’aquest món. Però si un mèrit és indiscutible, si una cosa no li podré retreure mai, és la sort que he tingut que m’hagi anat adobant durant tots aquests anys. Des que un dia per sorpresa va saber que vindria al món en uns mesos i va deixar de fumar, arrossegant també al meu pare, fins avui, que m’ha trucat quan li he dit que no havia tingut un molt bon dia. Malgrat l’asma i aquesta tos que sembla que no desapareix mai, hem estat parlant una estona.
Encara avui, uns quants anys després, sento el coixí suau a la galta quan escolto la guitarra espanyola
Aquests últims dies he estat parlant amb moltes mares. Mares que fan tot el que poden pels seus fills, mares molt joves i mares molt grans. Mares de sis criatures i mares novelles, però totes em responien el mateix: la meva por més gran és no poder donar als meus fills allò que necessiten per tirar endavant. Mares de barris perillosos que no deixen sortir als fills de casa per por a que els carrers els corrompin, mares que es gasten una gran quantitat del sou en bullir aigua perquè les criatures no es posin malaltes, i mares que creuen continents perquè les seves famílies vegin als nouvinguts per primera vegada en molts, massa, mesos. O mares que deixen a les criatures amb un familiar proper perquè elles no se’n poden fer càrrec. Jo no ho sóc, de mare, i hi ha moltes coses que només puc admirar perquè desconec. I crec que només aquella persona que sent l’amor d’una mare pot sentir, o explicar, o portar fins a les seves últimes conseqüències. Però si una cosa tinc clara després de tot el que estic descobrint aquesta setmana és que totes les mares, en la mesura que poden i dins de les seves capacitats i circumstàncies, són jardineres. Avui fa vint-i-sis anys la meva mare em va portar al món. I aquest adob, la saba de la vida, serà una cosa que mai no li podré agrair prou. Viure.