Aquelles empreses que als anys de bonança disposaven de guanys significatius perquè la prosperitat del país provocava un excés de confiança a tots els sectors i ajudava a generar negoci; aquelles empreses que estaven poc professionalitzades a nivell directiu, aquelles empreses que preferien no invertir en i d i, aquelles empreses on la direcció era encapçalada per directius de la vella escola "ordeno y mando", aquelles empreses que no calia aplicar una política de retribució adequada a les competències dels seus treballadors, aquelles empreses que preferien que no els feia falta renovar el seu portfolio de productes, aquelles empreses que integraven qualsevol dels sectors madurs i de competència ferotge, i sobretot a aquelles empreses que han trobat en la crisi la principal excusa per a justificar la seva ineficiència i falta de competitivitat i lideratge,…doncs a aquestes utilitzen la por com a instrument per a espantar el treballador.
I com la generen la por, doncs de l'única forma que poden, creant inseguretat i comunicant el tancament imminent de l'empresa, deixant de pagar pagues extres i incentius…en definitiva, afectant el salari i en definitiva a la vida personal del treballador.
És així, la direcció d'aquestes empreses creu que generant por i espantant el treballador, aquest serà més productiu, no protestarà davant de mesures impopulars, acatarà qualsevol decisió de retallar els salaris…i totes aquelles mesures pròpies d'altres dècades. En aquestes empreses s'ha tornat al passat.
I del passat a la fi de l'empresa hi ha una distància ben petita…una manera ben peculiar d'augmentar la competitivitat del país i de reduir el nombre d'empreses. És la selecció natural.