El preu econòmic del caos de Rodalies

El mal funcionament crònic de Rodalies no és només un problema de mobilitat, és, sobretot, un llast directe per a la competitivitat de l’economia catalana. Quan un país no pot garantir que les persones arribin a la feina amb normalitat, puntualitat i previsibilitat, alguna cosa essencial falla. I les conseqüències van molt més enllà de les incomoditats quotidianes.

Els episodis recents de col·lapse de la xarxa han tornat a posar en evidència una realitat que massa sovint s’ha normalitzat: interrupcions constants, serveis anul·lats, retards sistemàtics i una informació deficient que genera incertesa i desconfiança. Tractar-ho com un problema puntual és un error. El que tenim davant és un dèficit estructural que impacta directament en la productivitat del país.

Si vols saber-ne més

 

   

Caos ferroviari: i tot això, qui ho paga?

Cada retard és temps improductiu. Cada jornada laboral alterada és un cost afegit. Cada treballador que arriba tard o no pot arribar-hi és una disfunció que afecta l’organització interna de les empreses. I això no passa de manera excepcional: passa de forma recurrent. En una economia on la gran majoria d’empreses són microempreses o petites empreses, aquesta inestabilitat té un efecte especialment nociu.

La competitivitat no depèn només del talent, la innovació o l’esforç empresarial, depèn, també i molt, de les infraestructures bàsiques. Els països que funcionen ho tenen clar: un transport públic eficient no és una despesa, és una inversió estratègica. Quan aquesta peça falla, tot el sistema es ressent. Com podem aspirar a atraure inversió, talent o projectes estratègics si no som capaços de garantir un servei ferroviari fiable en una àrea metropolitana que es vol equiparar a les principals regions europees? La credibilitat, en economia, és un actiu clau. I Rodalies fa temps que la posa en qüestió.

"El tren és, objectivament, el mitjà més sostenible per al transport massiu de persones. Però només ho és si funciona"

Tot plegat resulta encara més contradictori en un moment en què el discurs públic aposta, amb raó, per la lluita contra el canvi climàtic i la necessitat de reduir emissions. Però si realment es creu en una mobilitat sostenible, no té cap sentit limitar l’ús del vehicle privat, com s’ha fet a Barcelona i en moltes poblacions catalanes, sense haver garantit abans alternatives de transport públic eficients, fiables i dignes. El tren és, objectivament, el mitjà més sostenible per al transport massiu de persones. Però només ho és si funciona. Penalitzar el cotxe mentre el sistema ferroviari col·lapsa no és una política verda: és una mala política. I, a la llarga, és també una política socialment injusta i econòmicament perjudicial.

Arribats aquí, cal abordar el debat de les responsabilitats amb rigor. La situació actual de Rodalies no és fruit d’un sol govern ni d’una sola administració. És el resultat d’anys, massa anys, de decisions ajornades, d’inversions insuficients i, sobretot, d’inversions reiteradament no executades. Ha passat amb governs de tots els colors polítics, tant a Catalunya com a l’Estat. Assenyalar culpables únics pot ser còmode, però no resol el problema.

"El col·lapse de Rodalies no és una anècdota ni una fatalitat: és una suma de decisions que estem pagant cada dia"

Un país amb un sistema de transport públic fallit és un país menys competitiu. I un país menys competitiu és, inevitablement, un país més pobre i amb menys capacitat de generar benestar. El col·lapse de Rodalies no és una anècdota ni una fatalitat: és una suma de decisions que estem pagant cada dia. Mentre no s’afronti aquesta qüestió amb la serietat, l’ambició i la urgència que mereix, continuarem posant límits al futur econòmic de Catalunya.