Lleure, educació i cultura: rendibilitat social i econòmica

09 de Juny de 2020
Act. 09 de Juny de 2020
Pep Montes

Les crisis es converteixen, tot sovint, en caixa de ressonància inesperada per a reivindicacions antigues que mai no havien aconseguit una atenció suficient de l'opinió pública i de la mateixa Administració. Enmig de l'àmplia varietat de mancances socials i culturals que han aflorat gràcies o per culpa de la Covid-19, hem après sobtadament a valorar un seguit de serveis i activitats que sempre hem tingut a tocar de la mà, però que mai no hem defensat suficientment.

 

Quan tots estàvem necessitats d'oferta cultural adaptada als nostres confinaments particulars i quan lamentàvem l'absència de relació social, hem recordat que existeixen uns professionals que sempre s'han dedicat a aquesta feina i que mai no hem valorat suficientment. De sobte, lloem els serveis que posen l'accent en l'atenció a les persones, que promouen la socialització i la creació de comunitat i destaquem com en són, d'importants. Són els mediadors culturals que treballen en museus, en centres cívics, en equipaments patrimonials, en espais de creació, de dinamització juvenil i que, en general, actuen com a facilitadors de la vida en comunitat. Cultura de proximitat, en diem.

"De sobte, lloem els serveis que posen l'accent en l'atenció a les persones, que promouen la socialització i la creació de comunitat"

Quan vam haver de tancar les escoles i ens vam quedar sobtadament sense aquest puntal essencial del nostre ecosistema, ens vam adonar també que el servei de menjadors escolars és una peça sense recanvi en el nostre model educatiu, i que malgrat això el gestionem de manera desendreçada, sense atendre a les seves singularitats i amb evidents mancances en la regulació i funcionament. Només quan el vam trobar a faltar vam ser prou conscients del seu valor com a factor d'equilibri social i educatiu.

 

També ens vam quedar sense l'activitat extraescolar i l'oferta dels centres de suport educatiu i familiar, i vam veure com queia tot això que, en un incomprensible gir negatiu, anomenem educació no formal. Ens vam quedar sense conciliació, sense espais d'aprenentatge social i amb la impossibilitat de compatibilitzar vida familiar, cultural i professional.

Però és que ara ve l'estiu, i amb el desconfinament redescobrim el lleure educatiu com a activitat essencial per a la cohesió social, com a argument per combatre la desigualtat, com a eina de creixement i aprenentatge insubstituïble per a infants i joves, i correm tots a destacar-ne les virtuts i la necessitat de donar-hi suport. Ara tot són declaracions de principis remarcant els valors de les colònies i dels casals, i destacant que no hi ha millor manera de retornar a la tan enyorada normalitat que recuperant l'activitat de lleure.

"Ens vam quedar sense conciliació, sense espais d'aprenentatge social i amb la impossibilitat de compatibilitzar vida familiar, cultural i professional"

Ara que hem trobat a faltar el benefici de tots aquests serveis ens adonem de com en són, d'importants, i prenem consciència de la necessitat de reivindicar-los, de dignificar-ne les condicions materials i de dedicar-hi recursos, no només en una situació de crisi com l'actual sinó també en aquesta futura normalitat que ens apressem a recuperar.

Podem celebrar que, finalment, i malgrat les circumstàncies, hem estat capaços de valorar i reivindicar aquests àmbits d'activitat que casen malament amb l'habitual compartimentació de l'Administració, i que ballen de manera indefinida entre departaments de cultura, educació o serveis socials, entre d'altres. Formen part de tots ells alhora, i de cap en exclusiva, i potser aquesta és una de les causes del seu habitual abandó en terra de ningú. Podem ser positius i estar prou cofois del fet que, finalment, els fem justícia i els posem a l'alçada i nivell d'importància que els pertoca.

Però no n'hi ha prou. Encara falta una segona passa en aquest exercici de reconeixement i acceptació de culpa. Ens cal prendre consciència que darrere de tots aquests serveis que ara reconeixem com a essencials hi ha, de manera molt majoritària, petites empreses. Són les organitzacions que connecten el servei públic amb la ciutadania i que un sistema jurídic poc i mal adaptat a la realitat, excessivament eixut en les seves denominacions, classifica com a mercantils i que, en el súmmum de la hipocresia, determina que són organitzacions amb ànim de lucre. De sobte, ens adonem que el vehicle necessari per convertir en realitat tots aquells serveis sense els quals no podem mantenir l'equilibri i la cohesió social és una legió de petits empresaris que posen quotidianament en risc el seu patrimoni personal i la seva resistència mental i física per oferir-los. Són febles com a estructures empresarials, però són vitals com a part de la societat civil i de la vida en comunitat.

Gràcies al terratrèmol econòmic que vivim ens hem adonat que els marges d'activitat d'aquestes organitzacions, condicionades per la voluntat de servei públic i per la precarietat dels recursos de l'Administració, no és que siguin baixos, sinó que són en la major part de casos insignificants. Veiem ara que el lucre se substitueix per la professionalitat dels seus serveis, i que només la vocació dels seus responsables les fa sostenibles.

Queda prou clar que aquest no és un article d'anàlisi, sinó la reivindicació d'un model d'activitat que posa i equilibra en una mateixa balança la rendibilitat econòmica i la rendibilitat social i, en una mena de miracle de la sostenibilitat, les fa compatibles.

No hauria de ser necessari ensorrar-nos en una terrible pandèmia per adonar-nos del tresor que suposen per a la nostra societat aquesta llarga, llarguíssima llista de servidors públics que treballen des de micro, petites i mitjanes empreses en cultura de proximitat, en lleure educatiu, en colònies, o en activitats extraescolars. I no hauria de ser necessari posar-les al límit de la seva sostenibilitat abans de generar sistemes de suport i ajuts per mantenir-les vives i actives. Tan vives i actives com les necessita la nostra comunitat.