Reflexió post part
16
de Gener
de
2015
No és necessàriament una depressió, com asseguren les senyores parteres que els acostuma a passar quan el nadó ha abandonat el si matern. També a l'economia o la política acostuma a succeir quelcom similar. L'esforç per ésser ja és de per si mateix una dura tasca.
Això també passa al naixement d'una empresa o en l'origen d'un col·lectiu polític. No es tracta ja de les desenes de gestions burocràtiques per crear una empresa –que a EUA es redueix a un senzill tràmit, i res més-, sinó, tot el seguit de problemes a resoldre des de la recerca del capital, la discussió del projecte, l'acord de les parts, trobar la plantilla, la identificació del nínxol de mercat, els contractes de subministraments de matèries bàsiques o de l'energia necessària per a la producció. A la política passa tres quarts del mateix, amb la diferència que tractar amb persones, unir voluntats, definir la proposta i arbitrar els sistemes de gestió dels col·lectius que interpretaran les estratègies ben definides és quelcom més complicat. Sense una clara i decidida estratègia no hi ha partit polític.
Amb aquests mimbres es pot assajar una nova existència empresarial o política. La problemàtica més dura sorgeix després del part, quan la criatura assumeix la seva autonomia, exigeix alimentació –finançament-, es presenta al mercat i rep la sentència fulminant de si és adquirit el producte, o, al contrari, rebutjat. A la fi, tot es redueix a si es ven o no es ven.
I d'aquest checking, absolutament inexorable, ningú no se n'escapa. Em ve a la memòria aquesta història pel que Podemos podria suposar al post part a efectes de l'economia i la sortida de la crisi. Al meu parer, uns i altres hi han extra dimensionat la seva entitat i importància. Podemos nasqué sense fòrceps, sense cesària, de manera quasi espontània i natural després de l'ocupació de les places a Madrid i Barcelona.
Els polítics curts de vista no s'adonen de la naturalesa inicial del procés de gestació d'un cansament popular amb el Govern, l'absència de criteris clars, la deriva terrorífica de la crisi econòmica i l'absència per resposta a l'angoixa social.
D'aquí el part, i no "el part de les muntanyes" que diria Horaci a la seva Epístola ad Pisones, si no em falla la memòria. La reacció automàtica de la ciutadania estava escrita, tot i que els partits polítics del sistema no ho volguessin veure. Tampoc a la política es dóna el buit; i en aquest cas el buit estava al carrer, per l'aburgesament estúpid d'allò que a Itàlia es va denominar –i d'aquí ho va copiar el llest de Pablo Iglesias- "la casta". Una superestructura que engloba igualment a polítics i empresaris. Tots a una en defensa dels seus exclusius interessos. A Espanya, aquesta "casta" es circumscriu a l'anomenada "llotja del Bernabèu", que ve a ser una transmutació de l'Ibex 35.
Heus aquí el tema que el part de Podemos ha creat en la classe dirigent, en eixes elits extractives que veuen amenaçades les seves posicions i negocis. Podemos vol significar una mutació radical de les elits espanyoles, i això va més enllà del simple canvi generacional.
En conseqüència, el que ens ve entre 2015 i 2016 és una possible substitució d'unes elits per les altres en el control de la vida política i econòmica, ergo social. Aquesta és la depressió, ni més ni menys, un núvol que encega el paisatge després de la bonança i, al escampar la boira, quasi tot ha canviat. L'impuls de la fe popular i ciutadana pot tirar per la borda un sistema econòmic polític que va sorgir amb la Transició i cristal·litzà amb la Constitució del 1978.
Com és possible que governats i elits econòmiques no s'adonaren que això podia passar? Suposàvem que els polítics d'avui, una antologia de mediocritats, no calibraven el risc d'una inapetent apatia acomodatícia. Ara bé, el món de l'economia hauria de preveure les derivacions que d'aquesta apatia afectarien la vida de les empreses. Avui, Podemos, és aquí, acabat de nàixer, entre cotó fluix, amb finançament misteriós i amistats perilloses que van des d'Iran a la Veneçuela chavista, passant per l'anacronia de la Cuba de Castro. (En qui pensaria García Márquez quan va escriure El otoño del patriarca?)
Per això Rajoy s'ha mobilitzat a Grècia, buscant un reflex admonitori al mercat electoral espanyol. D'aquí que abunden ja els atacs i les crítiques a la cúpula de Podemos. I ja s'està difonent la sospita que a Podemos hi ha més boca que carn i que el seu discurs tirarà de les dialèctiques bàsiques i primàries (com ara la propietat privada, les rendes, la fiscalitat, els límits del deute públic, els drets ciutadans, etc.) que poden posar perfectament potes en l'aire a eixa Constitució que tant invoca el PP defallit de Rajoy.
D'aquí ve el terratrémol que ha provocat a la rebel Catalunya el frontal desafiament al secessionisme independentista... Algú s'ha adonat de l'equívoc electoral, i les seves conseqüències, a què portaria un vot català de rebuig a la independència, refugiant-se pel darrere, amagat, un nou concepte de societat i de socialització? Aquesta no advertència reflexionada podria explicar allò que podria acabar com una sorpresa revolucionària a la Catalunya mesocràtica, amb els empresaris dormin per l'excés d'empatx sobiranista. El que es colaria, electoralment i d'amagat, seria un tigre de fort assetjament social i una possible frustració del nacionalisme català afavorida des de la unidimensionalitat cabuda i la manca de perspectiva analítica.
Si fora d'aquesta manera, es retrobaria la Catalunya socialment convulsa i reivindicativa, i no l'estelada regnant a les teulades de la generalitat a la plaça Sant Jaume. Temps en tenim per parlar-ne de tot plegat, i 9 mesos pel davant per fer-ho abans del 27 de setembre proper.
Això també passa al naixement d'una empresa o en l'origen d'un col·lectiu polític. No es tracta ja de les desenes de gestions burocràtiques per crear una empresa –que a EUA es redueix a un senzill tràmit, i res més-, sinó, tot el seguit de problemes a resoldre des de la recerca del capital, la discussió del projecte, l'acord de les parts, trobar la plantilla, la identificació del nínxol de mercat, els contractes de subministraments de matèries bàsiques o de l'energia necessària per a la producció. A la política passa tres quarts del mateix, amb la diferència que tractar amb persones, unir voluntats, definir la proposta i arbitrar els sistemes de gestió dels col·lectius que interpretaran les estratègies ben definides és quelcom més complicat. Sense una clara i decidida estratègia no hi ha partit polític.
Amb aquests mimbres es pot assajar una nova existència empresarial o política. La problemàtica més dura sorgeix després del part, quan la criatura assumeix la seva autonomia, exigeix alimentació –finançament-, es presenta al mercat i rep la sentència fulminant de si és adquirit el producte, o, al contrari, rebutjat. A la fi, tot es redueix a si es ven o no es ven.
I d'aquest checking, absolutament inexorable, ningú no se n'escapa. Em ve a la memòria aquesta història pel que Podemos podria suposar al post part a efectes de l'economia i la sortida de la crisi. Al meu parer, uns i altres hi han extra dimensionat la seva entitat i importància. Podemos nasqué sense fòrceps, sense cesària, de manera quasi espontània i natural després de l'ocupació de les places a Madrid i Barcelona.
Els polítics curts de vista no s'adonen de la naturalesa inicial del procés de gestació d'un cansament popular amb el Govern, l'absència de criteris clars, la deriva terrorífica de la crisi econòmica i l'absència per resposta a l'angoixa social.
D'aquí el part, i no "el part de les muntanyes" que diria Horaci a la seva Epístola ad Pisones, si no em falla la memòria. La reacció automàtica de la ciutadania estava escrita, tot i que els partits polítics del sistema no ho volguessin veure. Tampoc a la política es dóna el buit; i en aquest cas el buit estava al carrer, per l'aburgesament estúpid d'allò que a Itàlia es va denominar –i d'aquí ho va copiar el llest de Pablo Iglesias- "la casta". Una superestructura que engloba igualment a polítics i empresaris. Tots a una en defensa dels seus exclusius interessos. A Espanya, aquesta "casta" es circumscriu a l'anomenada "llotja del Bernabèu", que ve a ser una transmutació de l'Ibex 35.
Heus aquí el tema que el part de Podemos ha creat en la classe dirigent, en eixes elits extractives que veuen amenaçades les seves posicions i negocis. Podemos vol significar una mutació radical de les elits espanyoles, i això va més enllà del simple canvi generacional.
En conseqüència, el que ens ve entre 2015 i 2016 és una possible substitució d'unes elits per les altres en el control de la vida política i econòmica, ergo social. Aquesta és la depressió, ni més ni menys, un núvol que encega el paisatge després de la bonança i, al escampar la boira, quasi tot ha canviat. L'impuls de la fe popular i ciutadana pot tirar per la borda un sistema econòmic polític que va sorgir amb la Transició i cristal·litzà amb la Constitució del 1978.
Com és possible que governats i elits econòmiques no s'adonaren que això podia passar? Suposàvem que els polítics d'avui, una antologia de mediocritats, no calibraven el risc d'una inapetent apatia acomodatícia. Ara bé, el món de l'economia hauria de preveure les derivacions que d'aquesta apatia afectarien la vida de les empreses. Avui, Podemos, és aquí, acabat de nàixer, entre cotó fluix, amb finançament misteriós i amistats perilloses que van des d'Iran a la Veneçuela chavista, passant per l'anacronia de la Cuba de Castro. (En qui pensaria García Márquez quan va escriure El otoño del patriarca?)
Per això Rajoy s'ha mobilitzat a Grècia, buscant un reflex admonitori al mercat electoral espanyol. D'aquí que abunden ja els atacs i les crítiques a la cúpula de Podemos. I ja s'està difonent la sospita que a Podemos hi ha més boca que carn i que el seu discurs tirarà de les dialèctiques bàsiques i primàries (com ara la propietat privada, les rendes, la fiscalitat, els límits del deute públic, els drets ciutadans, etc.) que poden posar perfectament potes en l'aire a eixa Constitució que tant invoca el PP defallit de Rajoy.
D'aquí ve el terratrémol que ha provocat a la rebel Catalunya el frontal desafiament al secessionisme independentista... Algú s'ha adonat de l'equívoc electoral, i les seves conseqüències, a què portaria un vot català de rebuig a la independència, refugiant-se pel darrere, amagat, un nou concepte de societat i de socialització? Aquesta no advertència reflexionada podria explicar allò que podria acabar com una sorpresa revolucionària a la Catalunya mesocràtica, amb els empresaris dormin per l'excés d'empatx sobiranista. El que es colaria, electoralment i d'amagat, seria un tigre de fort assetjament social i una possible frustració del nacionalisme català afavorida des de la unidimensionalitat cabuda i la manca de perspectiva analítica.
Si fora d'aquesta manera, es retrobaria la Catalunya socialment convulsa i reivindicativa, i no l'estelada regnant a les teulades de la generalitat a la plaça Sant Jaume. Temps en tenim per parlar-ne de tot plegat, i 9 mesos pel davant per fer-ho abans del 27 de setembre proper.