L’altre dia parlava amb un amic i feia broma dels meus gustos, segons ell, rurals. “Això també ho feies, quan eres petita, a casa teva?”, em deia en el seu habitual to burlesc. És divertit pensar que algú em percep com una persona rural. A casa sempre m’han dit que soc més de ciutat que un semàfor. Però quan m’envolto de persones que viuen, han viscut, i preveuen viure sempre a la ciutat penso que soc, malgrat tot i salvant totes les distàncies, una dona rural.
L’altre dia vam fer un exercici a classe on havíem de dibuixar la nostra casa ideal. La meva va resultar ser una casa de pedra i fusta envoltada de rius, boscos, un hort i verd, que diria la meva àvia. Molt verd. En aquell moment vaig caure en el fet que mai m’havia conceptualitzat a mi mateixa com una dona de bosc, de poble o de natura. Sempre que he pogut he marxat a la ciutat, no soc una persona que vagi molt d’excursió a la muntanya, ni tampoc tinc cap mena de coneixement del medi extremadament profund, al meu entendre, més enllà de saber el nom de quatre herbes, els bolets que no es poden tocar o com netejar un bosc perquè respiri.
Soc molt feliç quan veig que soc capaç de solucionar un problema amb una tanca o fer créixer una planta, perquè és una demostració clara que, per poc que sigui, una mica en sé, d’aquestes coses
Suposo que tot aquest coneixement li dec al meu pare. Saber admirar la natura i veure-hi els seus detalls més recòndits, saber tornar a casa i submergir les mans a la terra; entendre el valor que té un carabassó que neix al petit hort del jardí. Mirar a l’horitzó des del porxo i pensar en com ets de privilegiada, de poder estar envoltada d’arbres, camps, boscos i núvols. Del privilegi que ha estat, durant tots aquests anys, poder viure entre núvols, boscos, camps i arbres. Per això, quan marxo, sempre queda un trosset de cor enterrat en aquell lloc, on podem tornar sempre en records o quan tornem a casa durant les vacances. Suposo que per això és tan fàcil, malgrat totes les contradiccions, estimar la meva terra. I per això soc molt feliç quan veig que soc capaç de solucionar un problema amb una tanca o fer créixer una planta, perquè és una demostració clara que, per poc que sigui, una mica en sé, d’aquestes coses.
Quan penso en la terra penso en la meva família per part de pare, perquè se la coneixen millor que ningú i saben cuidar-la, però també en la família de la mare, especialment l’àvia, que sap fer créixer les plantes com ningú. Penso en la meva infància, penso en el que m’agradaria ser i en la vida que m’agradaria donar als fills que encara no sé si vull tenir. Mai havia pensat en la meva regió com una regió tan rural com la veig ara que estic lluny. Però tampoc mai n’havia estat tan orgullosa. La gent de ciutat potser podia tornar a casa en metro durant l’adolescència, però jo els diumenges al matí podia podar heures o tallar troncs, aprenent a posar-los en piles que podien aguantar estables tot l’hivern.
Mai havia pensat en la meva regió com una regió tan rural com la veig ara que estic lluny. Però tampoc mai n’havia estat tan orgullosa
Alguns dels meus amics també son molt de terra. En Pol, per exemple, entén perfectament el que dic quan em poso nostàlgica recordant quan tallàvem troncs per cuidar al bosc, quan li dic que vaig al parc a Amsterdam quan sento que necessito estar tranquil·la una estona. No hi ha ningú que entengui millor el que és el caliu de la llar de foc que la Marta. Era bonic quan, amb la Marina, ens miràvem el dijous abans de sortir de la feina i dèiem “que vagi bé per casa”. Per això vam entendre de seguida que l’Andreu volia ser a prop de casa, i mai vam insistir a fer que es quedés. Per això quan torno a casa i veig els meus amics i les vides que porten, soc feliç de pensar que ells segueixen aquí. Perquè no hi ha res com ser a prop de la terra que estimes.