Fa poques setmanes que he arribat a una ciutat nova. Una de les coses que més m’ha sobtat i emocionat d’Amsterdam és la gran presència de la natura en el seu entramat urbà. En el cas de la capital holandesa, verd i blau no fa papau, sinó que conforma una presència exclusiva i única de la natura com a element plenament integrat a la ciutat. Miris on miris veus un dels dos colors, a més de la radiant varietat de flors que decoren els seus carrers, places i avingudes. El blau grisós dels canals i els arbres i flors a tot arreu conformen una atmosfera màgica on els edificis i grans monuments conviuen en harmonia amb arbres, plantes, parcs, jardins i, per descomptat, canals.
Hi ha múltiples estudis que demostren la correlació entre la presència de natura en l’entorn i la salut mental. Fa uns anys, un equip internacional liderat per les prestigioses universitats americanes de Washington i Stanford van crear un marc per permetre als planificadors urbans mesurar els beneficis de la salut mental que comporta la presència de la natura en els plans i polítiques de les ciutats i els seus residents. Alguns dels resultats es van compartir a la revista acadèmica Science Advances, però no eren res que no haguéssim pogut imaginar. Segons l’estudi, l’experiència natural s’associava a un augment de la felicitat, el compromís social, la capacitat de gestionar diferents tasques i disminuir l’angoixa mental. Com explicava la coautora de l’estudi, Gretchen Daily, que també és directora docent del projecte Capital Natural de la Universitat de Stanford, l’experiència de la natura també va demostrar millor el funcionament cognitiu, la memòria, l’atenció, la imaginació, la creativitat i el rendiment escolar en el cas dels infants. Segons la professora, aquests vincles posaven sobre la natura algunes de les dimensions més importants de l’experiència humana i el propòsit de les seves vides.
L’experiència natural s’associa a un augment de la felicitat, el compromís social i la disminució de l’angoixa mental
Segons el filòsof francès Jean-Jacques Rousseau, l’home només pot ser bo quan es troba en la natura. A la seva descripció del qual anomena com el mite del bon salvatge, Rousseau explica i desenvolupa com és l’entrada en societat la que corromp a l’home i el condueix a la guerra, mentre que en un estat de natura l’home és bo i, absent d’una moral social, actua de forma innata de manera igualitària i bondadosa. Si bé és cert que Rousseau era conscient que un estat purament natural segurament no hauria existit mai, defensava que era vital recordar aquest moment fundacional per no perdre el fil del qual era realment l’home: un ésser bondadós, però només quan es troba en la llibertat que li proveeix la natura. Rousseau va néixer molt abans que l’ecologisme fos un moviment polític i social com a tal, però son contribucions com les seves les que, extrapolades a la vida social i compreses en els paràmetres de la nostra època, que podem recuperar el que ja molts sospitaven: no podem fugir de la natura.
Per molts, l’accés a la naturalesa i els paisatges s’ha arribat a considerar una qüestió de justícia ambiental. Aquest és el cas, per exemple, d’Arne Naess o de Raimon Panikkar. Per tots dos autors, el vincle entre l’ésser humà i la natura s’ha debilitat amb l’entrada en l’era moderna, on hem deixat de considerar la terra com a un ésser integrat i viu per passar a veure en ella poc més que una font de recursos materials. Així, aquests autors proposen reiniciar una nova relació amb la natura des d’una filosofia que accepti la condició humana com a part indistinta de la natura, que s’articula en l’original nom d’ecosofia.
Ecofeminisme
Un altre col·lectiu que ha fet contribucions de valor en aquesta direcció son les ecofeministes. Una de les autores que més èmfasi fa en la necessitat de trobar l’equilibri entre la nostra indiscutible dependència respecte a la natura (ecodependència) i la nostra dependència respecte a les altres persones (interdependència) és l’antropòloga i enginyera Yayo Herrero. Segons l’autora, l’ecofeminisme, posant en la mateixa lluita la llibertat de les dones i la recuperació de la natura com a element essencial a les nostres vides, permet repensar altres nocions socials com poden ser el nostre sistema productiu, la manera com treballem o el nostre ajustament als límits físics del planeta. Només amb la consciència de la nostra dependència respecte al nostre entorn, sigui natural o humà, podrem avançar cap a una societat més justa, equitativa i, en definitiva, més plena i feliç.
Si Barcelona aspira a ser pionera i habitable, necessita repensar la presència dels colors verd i blau al seu paisatge urbà
Viure en un lloc nou sempre et posa, inevitablement, en la posició de comparar l’escenari que ara t’envolta amb casa teva. I és que no he pogut evitar tornar sempre al pensament que, a Barcelona, hi falta molt verd. Si bé és veritat que Barcelona està envoltada de parcs com el de Montjuïc i Collserola, el seu centre té una gran manca de natura, quasi únicament reduïda al Parc de la Ciutadella. Barcelona necessita veure el cel i estar a prop de l’aigua, tenir arbres, però que no privin els caminants de veure les façanes. El Pla Cerdà va ser una idea pionera per la ciutat, però ha quedat obsoleta en la seva forma actual (que no les seves aspiracions) per resoldre els reptes que la ciutadania barcelonina necessita. Tenim arquitectes i planificadores urbanes de primer nivell a Barcelona, que ja han fet propostes de gran valor per repensar el seu entramat urbà i planificació. A més, i això penso que té un gran valor, ho han fet moltes maneres diferents que ens permeten un ampli ventall d’opcions per decidir cap a quin model de ciutat volem avançar. Penso en persones com Vicent Guallart o Zaida Muxí. Si Barcelona aspira a ser pionera i habitable, necessita repensar la presència dels colors verd i blau al seu paisatge urbà. Hem de passar d’una ciutat amb verd a una ciutat verda, i és vital fer-ho tan aviat com es pugui.