L’any passat, en aquestes dates, vaig assistir a una reunió d’empresaris. Estava supercansada i tenia moltes coses a fer abans d’anar a buscar els nens a l’escola. Quan havíem tancat l’últim punt del dia, vaig plegar els papers preparada per fer un sprint cap a la porta. Em vaig girar a buscar l'abric i algú va dir: “Ai, per cert, he vist que la setmana que ve hi ha vaga? Algú sap de què és?”.
Jo, que era l’única dona empresària, ho sabia. Però en aquell moment, les meves ganes de marxar eren superiors a les ganes d’explicar a setze homes que era el Dia International de la Dona. Vaig decidir no dir res i mossegar-me la llengua com nosaltres les dones fem tan sovint. Mentrestant, l’home del meu costat va treure el seu mòbil. Amb quatre clics va proclamar eufòric: “És la vaga de les dones!”
“Si us plau”, vaig pregar amb veu baixa, “que ningú digui res, please, vull marxar…”. Però no. En aquell moment, l’home de davant meu va recolzar-se a la cadira, va obrir-se de braços i cames en posició de manspreading i va deixar anar “Dones? vaga? Sabeu què? Nosaltres…” i va fer un cercle amb els braços per incloure a tots a la sala, jo inclosa. “Nosaltres”, continuava, “com a empresaris, hem d’acostumar-nos a aquesta moda actual que tenen les dones de manifestar-se”.
Vaig mirar les cares dels altres i ningú deia res. Cansada o no, jo ja no em podia mossegar més la llengua. “A veure”, vaig dir, “tu creus que amb tot el que hem de fer nosaltres les dones, tenim temps i ganes d'anar al carrer per manifestar-nos?”. Encara ningú deia res i vaig continuar: “Ens manifestem per la bretxa salarial, per la falta de dones en llocs de lideratge, per les penalitzacions que tenim per tenir fills, per el fet que 1 de cada 3 de nosaltres estem maltractades…”.
En aquell moment, un dels homes em va interrompre: “Però això de la bretxa salarial no ho entenc...amb els convenis això és impossible. Potser en altres llocs del món, llocs com… Àfrica… però aquí, a Catalunya, no pot ser”. Un altre s’hi va afegir: “Jo tampoc entenc per què diuen que hi ha tanta desigualtat. Els convenis i els drets no deixen que sigui així”.
“La bretxa, a Catalunya, és d’un 23%. Mireu les estadístiques de la Generalitat”, li vaig explicar. Però ells insistien que no podia ser. Vaig citar més xifres, més estadístiques, més casos i més fets, pensant que sent homes de negocis com eren, havien de creure’s els números. Però, no. Els meus arguments no van canviar cap opinió de la sala.
Ells no volien i/o no podien creure que havia desigualtat de gènere a Catalunya. En altres parts del món, això sí, i potser, només potser, en altres parts d’Espanya. Però aquí, no. Era evident que la versió de la realitat que els vaig presentar anava totalment en contra de les seves idees. I malgrat que la meva versió estava recolzada per estudis, números i fets, ells no sortien de la idea que aquí tot estava bé. Segons ells, les dones catalanes tenen els mateixos drets i oportunitats que els homes. Per la qual cosa, si les dones no arriben als mateixos nivells que els homes, ha de ser per culpa d’elles mateixes.
Vaig tornar a l’oficina fent un “replay” al meu cap de tota la conversa. Buscava la raó del meu fracàs a l’hora d’intentar empatitzar amb aquells homes sobre l'estat actual de les dones. Estava frustrada pel fet que no hi havia cap home que em donés suport. Era perquè no em volien donar la raó davant dels altres o perquè realment ningú entenia el que jo explicava? I, sobretot, estava profundament trista perquè si els homes no creuen que hi ha desigualtat de gènere, no hi hauria canvis importants a la societat. Ni aquí, ni a l'Àfrica.
"Si els homes no creuen que hi hagi desigualtats, no veuran cap raó per fer cap canvi"
Fins aquell dia, jo pensava que si les dones podíem fer entendre als homes el què ens passa realment, ells ens ajudaran a tenir una societat basada en la igualtat. Però vaig veure que si els homes no creuen que hi hagi desigualtats, no veuran cap raó per fer cap canvi. Si les dones van al carrer per manifestar-se, deu ser per fer-se selfies, per demostrar al món que el color lila #MeToo (a mi també) em queda bé.