Recentment he participat a les Jornades People Centric Barcelona Forum impulsades per Human Centered Technology Institute (HCTI), una institució que des de fa anys treballa per a la transformació de las organitzacions mitjançant el canvi del paradigma empresarial i organitzacional en el teixit empresarial.
En preparar la meva intervenció, immediatament em va venir al cap José Maria Arizmendarrieta, impulsor i fundador de l’experiència de Mondragón, un dels grups cooperatius més rellevants del món. Ell volia promoure un model (empresarial) basat en les persones, és a dir, que els treballadors en fossin, de debò, els actors principals. Tant és així que, inicialment, va redactar els estatuts d’una empresa mercantil, en forma de societat anònima participada pels treballadors. Com que no encaixava i era una mica estrany inicialment el registre mercantil els va denegar la inscripció. Algú el va advertir que allò que pretenia s’assemblava molt a una cooperativa, i és així com l’estructura bàsica dels projectes empresarials que van néixer a partir de llavors fins ara, es va constituir sota la forma de cooperatives de treball associat. De fet, si filem més prim aquesta dèria del mossèn Arizmendarrieta, tenia a veure amb l’humanisme cristià i la doctrina social de l’església aplicat a les organitzacions empresarials. I és que, efectivament, la cooperativa que és una societat de persones (no de capital) s’adapta a la perfecció per desenvolupar empreses on les persones treballadores tinguin la sobirania participant en la presa de decisions i alhora gaudeixin dels resultats de la seva activitat.
No en va, per convèncer hem d’estar disposats a ésser convençuts
Això passava als anys 50 del segle passat i el concepte manté una vigència extraordinària. Formes jurídiques a banda, actualment es parla de models empresarials centrats en les persones; basats o centrats, potser el fet determinat és que l’empresa del segle XXI ha de comptar per sobreviure a llarg termini amb la implicació i compromís de les persones que en formen part, i per fer-ho cal la seva participació real i efectiva en el projecte. Això ha d’anar de win-win, tothom ha de guanyar-hi. L’empresa com a organització i la persona com a individu que en forma part.
El model de gestió cooperatiu en això és molt complet i pot inspirar a altres formes empresarials, totalment o parcial. Quant a la participació en la propietat, el que podríem anomenar la democràcia econòmica, l’empresa és de les persones que hi treballen, i la participació en els resultats, en els guanys o les pèrdues, d’acord amb l’esforç de cada soci, és a dir, el seu treball. Finalment, per arrodonir el model la participació en la gestió, sovint la menys comentada, és, des del meu punt de vista, la més transformadora dels models empresarials. Es tracta de tenir un model de participació en el dia a dia de la gestió. Un exemple paradigmàtic d’això és la cooperativa Irizar, líder en la fabricació d’autocars, que disposa d’un model d’autogestió dels seus equips des de les cadenes de muntatge a la matriu cooperativa i a les filials internacionals.
Així doncs, la cooperativa, lluny de ser un model empresarial obsolet, disposa de principis d’absoluta avantguarda que poden nodrir i impregnar, per què no, les empreses del present i del futur. Per fer-ho haurem de trencar allò que diu sovint l’Antonio Cancelo, fundador d’Eroski i expresident de Mondragón: “Només veig els cooperativistes en congressos de cooperativistes”. Cal sortir de l’armari, explicar i contrastar el model i la realitat cooperativa a tot arreu, i alhora estar disposats a escoltar, debatre i incorporar aprenentatges diferents, enriquir-nos també d’altres experiències i models empresarials. No en va, per convèncer hem d’estar disposats a ésser convençuts.