No us prengueu els mots al peu de la lletra

En general, adquirim de petits el lèxic de la nostra llengua sense preguntar-nos per què les coses tenen un nom determinat i no un altre. D’entrada podria semblar que els mots s’han associat als conceptes per casualitat, sense cap motiu. Això no és ben bé així, és clar, i sempre hi ha alguna motivació inicial: els mots es van creant a partir d’altres noms amb els quals tenen alguna similitud.

De fet, sense ser-ne prou conscients, nosaltres sovint també establim connexions entre paraules que ens ajuden a recordar-les millor. I no em refereixo a les relacions entre una paraula i els seus derivats, com ara vestir amb desvestir i vestidor. També amb noms amb un vincle menys evident, com revestir, envestir, investir o transvestir, que tot i ser conceptualment més allunyades tenen el mateix origen. Però hi ha també moltes connexions impossibles d’endevinar per al parlant actual. És el cas de termes com planeta, que inicialment volia dir ‘rodamon’, i que va passar a designar el concepte astronòmic amb què el coneixem perquè els planetes, a diferència de les estrelles, que estaven fixes, es movien pel firmament com un vagabund. Un altre cas ben curiós és el de càlcul, que procedeix del llatí calculus, que volia dir ‘pedreta’, significat que es manté en medicina per a designar les pedretes que s’originen a partir de sals contingudes en els líquids de l’organisme. El seu salt al concepte matemàtic es va produir perquè a l’antiga Roma s’ensenyava a calcular amb un estri on s’inserien unes petites pedres. A vegades, doncs, un petit detall, aparentment secundari, pot implicar que un mot passi a designar un concepte molt allunyat.

Així mateix, hi ha altres expressions, de creació molt més recent, que no han resistit gens bé el pas del temps, fruit de l’evolució tecnològica, fins al punt que els usuaris joves actualment no hi saben veure la relació amb allò que designen. L’expressió tirar de la cadena, per exemple, per buidar la cisterna del vàter, s’ha mantingut tot i que actualment aquesta acció se sol fer prement un botó. De manera similar, parlem de penjar el telèfon quan acabem una trucada, tot i que en els telèfons actuals no es penja res, a diferència dels primers telèfons, en què es penjava físicament el receptor a la base de l’aparell per acabar una trucada. De fet, el mateix mot trucada, en sentit telefònic, és un ús metafòric del significat original, ‘donar cops a una porta per demanar que obrin’.

"A vegades, doncs, un petit detall, aparentment secundari, pot implicar que un mot passi a designar un concepte molt allunyat"

L’obsolescència precoç d’un mot també pot anar lligada a avenços científics: un mot com quarantena, que va revifar molt durant la pandèmia, ha perdut la seva motivació literal. El període d’aïllament per no transmetre una malaltia que designa pot ser de set, catorze dies..., però rarament de quaranta. Sembla que l’origen del mot se situa durant l’epidèmia de pesta negra del segle XIV, en què els aïllaments sí que eren de quaranta dies, diuen que en record del nombre de dies que Jesús va estar al desert.

Aquests salts de significats no només es produeixen amb mots: també és habitual, especialment en la creació de termes, que siguin sintagmes els que passin a designar nous conceptes. En alguns casos també és transparent l’origen del nou terme: vestit de bany, arc de descàrrega o amnistia fiscal. Però la tria d’altres sintagmes ja no és tan evident: arc de ferradura, banc dolent, colador xinès... Segurament es podrien haver trobat altres opcions per designar els conceptes corresponents, igualment vàlides. I fins i tot trobem casos en què el sentit literal ens indueix a error: pensem en vi blanc, per exemple, que estrictament faria pensar amb un vi del color de la llet, o en llit de matrimoni, excessivament restrictiu per raons òbvies. L’ús, però, els ha consagrat i tothom sap quin concepte designen.

Com veiem, doncs, no sempre podem prendre al peu de la lletra una denominació per explicar un concepte. Tampoc no podem esperar que ens doni d’una manera inequívoca tots els trets de la noció que designa. Una convenció inicial dels primers parlants que utilitzen un terme i l’ús posterior de la resta de parlants faran que aquesta denominació arreli.

Quan el TERMCAT proposa denominacions pròpies alternatives a anglicismes, però, sovint els experts les desestimen perquè les consideren poc precises o incompletes. És una exigència que segurament no han tingut els seus col·legues anglesos a l’hora d’encunyar el nou terme, ni ells mateixos amb la immensa majoria de mots que utilitzen quotidianament. Per exemple, entre els darrers termes estudiats, es van desestimar en medicina endopròtesi com a alternativa a stent (‘dispositiu expansible que es col·loca a l'interior d'un conducte anatòmic per a mantenir-lo obert i permetre el trànsit del seu contingut’) o en bàsquet bloqueig oposat com a alternativa a hammer (‘bloqueig indirecte que s'executa en el costat de l'atac on no hi ha la pilota en joc per a fer possible que un company d'equip pugui rebre la pilota i llançar tot sol’) a causa de l’ús consolidat de la denominació anglesa però també perquè els experts consideraven que aquestes propostes no permetien deduir inequívocament els conceptes corresponents.

Una convenció inicial dels primers parlants que utilitzen un terme i l’ús posterior de la resta de parlants faran que aquesta denominació arreli

En definitiva, és l’ús el que assegura l’èxit d’un terme, i no el seu significat literal, i per tant és important promoure alternatives catalanes als anglicismes tan bon punt comença la difusió d’un nou concepte i assumir que les denominacions proposades s’investeixen d’un nou significat específic i que poden tenir una motivació arbitrària i parcial, com tots els mots de la llengua, però poden ser plenament vàlides.