La relació històrica de la monarquia britànica amb els mitjans de comunicació, i especialment amb la BBC, és un cas digne d’estudi, i aquesta darrera crisi de comunicació que ha viscut la institució britànica amb el cas de Kate Middleton, torna a ser un bon exemple. Sobre el binomi monarquia britànica i mitjans de comunicació, però, ja ens en va parlar el Josep M. Ganyet fa uns temps a VIA Empresa en un article que, per cert, ha envellit molt bé. Jo, però, em vull aturar en la part final d'aquesta cadena: la relació entre els mitjans de comunicació i el ciutadà, en un moment de la història en què, com a societat, hem acceptat no saber amb certesa si allò que estem llegint o mirant en una imatge o vídeo és real o no, per molt versemblant que sigui, ergo hem acceptat viure dubtant de tot, donant veu a la conspiració i, per tant, abraçant la desinformació.
En aquest cas, però, era lògic que les conspiracions proliferessin i campessin ben a gust com les males herbes en el camp de les xarxes socials i a les tertúlies a mitjans, tenint en compte la manca d'informació per part de la casa reial britànica i, sobretot, que Kate Middleton va trencar la confiança amb la ciutadania en publicar una imatge manipulada a les seves xarxes socials amb motiu del Dia de la Mare al Regne Unit. De fet, aquesta publicació va suposar un abans i un després en la percepció de la ciutadania sobre qualsevol informació que es publiqués respecte a l'absència de la princesa de Gal·les en l'esfera pública. L'aprenentatge, estès arreu del món, va ser inevitable: a partir d'ara, no us refieu de res.
Ja ho diuen, no? La confiança triga molt en construir-se, i molt poc en perdre's. O dit d'una altra manera: la millor forma de guanyar-se la confiança d'algú és no perdre-la.
"Hem acceptat viure dubtant de tot, donant veu a la conspiració i, per tant, abraçant la desinformació"
Per això, quan The Sun va publicar el vídeo de la Kate Middleton passejant amb el príncep Guillem per una zona comercial, aparentment relaxada i amb unes bosses a la mà, aquest va ser rebut amb incredulitat. "Kate, ets tu?", preguntaven molts usuaris a les xarxes, i replicaven molts periodistes als mitjans. Quantíssimes anàlisis fetes amb intel·ligència artificial van determinar que no era pas ella, que era una altra dona. Alguns deien que era la seva doble. Van mesurar la fisonomia, l'alçada, els moviments biomètrics del seu cos... i la majoria d'aquestes anàlisis, fetes amb diferents tecnologies, afirmaven que no era ella, malgrat que l'autor del vídeo, Nelson Silva, afirmés que ho va veure "amb els seus ulls".
En ser un vídeo publicat per un mitjà de comunicació, realment, hauríem d'haver confiat en la seva veracitat. Però no. I no només pels antecedents de la trama, que ja convidaven a desconfiar, sinó perquè, a més, The Sun no és justament un mitjà que pugui presumir de tenir molta credibilitat. No us refieu de res.
Doncs bé, en el darrer vídeo de la Kate Middleton publicat per la BBC, on reapareix més prima dirigint-se a la càmera per anunciar la seva malaltia -motiu que l'ha mantingut i la mantindrà fora del focus mediàtic-, també hi ha qui ha dubtat de la seva veracitat. Alguns afirmen que l'anell que duu a la mà desapareix en un moment del vídeo i torna a aparèixer segons després, altres diuen que la fusta del banc on s'asseu està manipulada, que el vídeo està fet amb intel·ligència artificial... De nou, un munt d'anàlisis tecnològiques i biomètriques per determinar si el vídeo és real o està fet amb intel·ligència artificial, amb resultats de tots els colors.
En aquesta ocasió, ha sigut la mateixa BBC qui ha sortit a desmentir totes aquestes teories, explicant que les imatges van ser gravades a Windsor, dos dies abans que Kensington les difongués, i assegurant que en cap cas van ser editades. La diferència amb The Sun és que la BBC juga en un altre terreny quant a credibilitat, i especialment quan es tracta de la monarquia britànica. La BBC -juntament amb la perfecta execució comunicativa de Kate Middleton en el seu vídeo- han aconseguit apaivagar les aigües. Misteri resolt, ciutadania avergonyida.
I entre els molts aprenentatges i reflexions que se n'extreuen d'aquesta crisi comunicativa, sap greu confirmar que els ciutadans no només no ens en refiem de res, sinó que la tecnologia tampoc ens pot assegurar la veracitat de la informació que se'ns presenta davant. Les anàlisis tecnològiques també poden ser manipulades. Tot depèn de l'emissor.
I en aquest context tindria més sentit que mai la figura del fact-checker, però amb històries com les de Verificat i les seves infladíssimes subvencions, la desconfiança torna a guanyar en el judici. En el fons, els fact-checkers són un mitjà de comunicació més que, malgrat néixer amb l'objectiu de desmentir informacions falses, no estan lliures de funcionar a cop d'interessos polítics o empresarials. Com deia, tot depèn de l'emissor.
"Els fact-checkers, malgrat néixer amb l'objectiu de desmentir informacions falses, no estan lliures de funcionar a cop d'interessos polítics o empresarials"
Per tant, a nosaltres, mitjans, només ens queda preservar la credibilitat i no perdre la confiança, per no haver-la de recuperar després. En aquests moments de caos i desinformació, la credibilitat és el nostre valor més preuat, la nostra raó de ser i d'informar. L'única que ens assegura un futur lloable. No ho són pas els likes i les visualitzacions; no és el volum de lectors que han fet clic a una notícia, sinó el nombre de persones que, primer, han confiat en nosaltres per informar-se sobre un fet, i, després de fer-ho, han sentit que aquella confiança era merescuda, que no se'ls ha estafat.
Ja només quedem nosaltres, els mitjans de comunicació; i malauradament, en aquesta fotografia, cada dia en sortim menys, i més desfavorits, i a la figura de la credibilitat se la veu cada cop més borrosa.