Els lobbies no són organitzacions necessàriament dolentes en si mateixes. Ni tampoc ho són els objectius que persegueixen -sempre que siguin legals-. Tanmateix, els governs han de procurar no caure en mans exclusives d’un d’ells, ni donar ales a un de preferit. És clar que, de lobbies i govern influenciables, n’hi ha de molts tipus. El de la indústria a Alemanya, la dels industrials del nord d’Itàlia i el govern d’aquell país, les energètiques de França, etc. Les empreses de telecomunicacions a, gairebé, tots els països, etc. Però n’hi ha que són especialment perillosos perquè, quan dominen un país, aconsegueixen no generar suficient riquesa per mantenir l’estat del benestar del qual pretenem presumir a la Unió Europea. Són lobbies miserables que acostumen a aconseguir que el país visqui en un estat de precarietat permanent. Un clar exemple és Grècia i el seu sector turístic. Algú dirà que això té lloc a les Balears també, i és cert. Han aconseguit que la riquesa d’aquell territori es difumini.
Però a Catalunya és diferent. A més de comptar amb un lobby nociu, resulta que és ridícul. Parlo del lobby 3T (Turisme, Taxi, Terrasses). Vull dir que passades les rieres del Llobregat i del Besòs, no són ningú. És un conglomerat que, sense tenir un cap únic i clarament centralitzat, sí que gaudeix d’un tractament especialment amable per part del consistori de Barcelona i que, per raons intrínseques al país, aquesta amabilitat s’estén pel territori com un mantell palermità.
A l’hora de donar prebendes al lobby 3T les disputes entre govern i oposició s’evaporen. Que cal abaixar els impostos de les terrasses de bar -com si calgués estimular-les perquè, sembla, n’hi ha poques-? Cap problema aquí està Junts per donar un cop de mà al PSOE local que governa l’Ajuntament de Barcelona. Que cal prohibir UBER, un servei que funciona a tot el món? No ens discutirem pas. Govern i oposició com una pinya: on cal signar?
La setmana passada, però, n’hem patit una de grossa. S’han ajuntat la covardia -tan típica de la classe política catalana-, amb els interessos corresponents. Els parlo de l’acord del govern minoritari d’ERC amb l’oposició a la qual, pel que sembla, se’ls deu un favor: es tracta de, sobretot, no regular ni limitar els pisos turístics. De no mullar-se, ja m’entenen. Però no només han comès aquesta aberració covardota i malintencionada, no senyor. Ho han decorat amb una guinda molt més perillosa: deixen la regulació d’aquests pisos als ajuntaments.
Per si algú encara no hi havia caigut, val a dir que, salvant honroses excepcions, els ajuntaments acostumen a concentrar, en una mena de còctel diabòlic, el pitjor de la política i els vicis catalans: és a dir la incompetència, la corrupció, i l’enveja xafardera.
"Encara no som conscients que uns mals governants poden enfonsar un país"
No sembla que n’hàgim tingut prou amb que, un cop mort Franco, i amb una Constitució que els dóna competències inaudites a altres indrets d’Europa -em recorden el mico amb una navalla del carrer Morgue de la novel·la de Poe-, els ajuntaments hagin treballat durant gairebé cinquanta anys per destruir el territori a cop de requalificació, per anorrear els paratges naturals i per fer de la costa una mena de vàter pels visitants del Pirineu enllà. Els parlo d’uns ajuntaments que han aconseguit que tinguem els pobles més horripilants d’Europa. Doncs, molt bé, a aquests organismes municipals que concentren mals governants gràcies a un sistema electoral aberrant -o és que ja hem oblidat el cas Barcelona?- ara dictaran com ha de ser el turisme de masses del país. La guineu a vigilar les gallines. Que Déu hi faci més que nosaltres!
Tot sembla indicar que encara no som conscients que uns mals governants poden enfonsar un país. I si aquest és el pla dels que governen Catalunya, van per bon camí. Només els demanaria una cosa: que no es noti tant que o bé són malèvols, o bé no han anat mai a aprendre llegir i escriure.