L’acumulació de factors disruptius estan canviant el funcionament de la societat i de l’economia. Les crisis econòmiques, la covid-19, les tensions entre els Estats Units i la Xina, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, la guerra entre Israel i Hamàs a Palestina, la crisi energètica o l’escalfament del planeta, en són alguns exemples.
La pandèmia sanitària ha sigut un factor de gran transcendència per la globalització. L’experiència viscuda ha fet paleses les greus febleses d’un model econòmic global liberal que es creia eficient i eficaç. La covid va suposar la manca de productes vitals per la salut i per la indústria, i el trencament de les cadenes de subministraments. La covid ha posat en crisi la globalització existent i està portant a un nou model de globalització ben diferent i més limitat. Ara, ja no importen tant els costos baixos com la seguretat de disposar de productes estratègics, molts dels quals tenen una excessiva dependència de tercers països.
Les incerteses i les pors estan portant arreu els nacionalismes excloents, el neo-proteccionisme i una societat ancorada a l’extrema dreta. En Donald Trump n’és el cap més visible. El seu missatge d’“America First” suposa tancar-se portes endins i posar l’interès nacional per sobre de tothom, menystenint tot el que és foraster. Estem vivint un perillós rearmament ideològic radical i militar en tot l’àmbit mundial.
"Les incerteses i les pors estan portant arreu els nacionalismes excloents, el neo-proteccionisme i una societat ancorada a l’extrema dreta"
En aquesta línia els governs dels grans països estan agafant un rol important en el funcionament de la seva economia. De fet, el pregonat liberalisme està en retrocés i està en l’ordre del dia l’intervencionisme dels Estats per protegir les seves indústries, les grans empreses, liderar les noves tecnologies i garantir disposar dels productes estratègics vitals.
L’estratègia industrial de la UE també pretén enfortir la competitivitat, l’autonomia de la seva industria i liderar sectors com el de la neutralitat climàtica o la digitalització. En aquesta línia, ha anat aprovant diversos programes per impulsar la fabricació de xips o per garantir el subministrament de productes o matèries primeres, com ara les terres rares. Pel que fa a l’energia verda, ha aprovat el nou mapa energètic d’Europa; un pas necessari per poder eliminar l’ús dels combustibles fòssils. El Pla detalla 166 projectes d’inversió vinculats a l’electricitat, a l’hidrogen, a l’electròlisi i a les interconnexions entre estats. Per cert, inclou el corredor d’hidrogen, H2Med, que ha de connectar Barcelona amb Marsella fins a Alemanya i la planta d’electròlisi de Tarragona.
Un país no pot plantejar la política industrial només amb visió de país. Les grans infraestructures i els sectors estratègics s'han d’enfocar i executar amb visió europea. Resta, però, molt espai, perquè cada territori prengui mesures per impulsar la seva economia. En aquest sentit, és molt positiu que a Catalunya, l’any 2022, la Generalitat, organitzacions empresarials, sindicals i entitats van signar el Pacte Nacional per a la Indústria 2022-2025. El Pacte identifica 152 actuacions a realitzar que s’estructuren al voltant de cinc grans àmbits: digitalització, indústria 4.0, ocupació de qualitat, infraestructures i finançament. L’objectiu és que el pes de la indústria catalana en el PIB passi del 20% actual al 30% l’any 2030. És un objectiu ambiciós que està en la bona direcció.