L'optimisme de l'investigador

Un amic que ha dedicat tota la seva trajectòria professional a la recerca s'acaba de jubilar. Ens hem reunit per celebrar junts el feliç esdeveniment i m'ha sobtat quan l'he sentit dir que la recerca és, en essència, una via per mirar la vida amb optimisme. Qui investiga sap que difícilment aconseguirà grans troballes, però no perd l'esperança mentre ho fa. Alguns investigadors viuen contents amb la idea de deixar el treball una mica avançat per als següents investigadors. No conec a Claudia Goldin, Premi Nobel d'Economia d'enguany, però crec que és una d'aquestes investigadores optimistes.

Optimisme necessari. Porta tota la seva vida treballant en una d'aquestes línies de recerca aparentment interminables: investiga les tendències a llarg termini de la desigualtat econòmica entre homes i dones. Entre altres coses, li debem l'entendre la corba en forma d'U, que ha demostrat que els assoliments d'una generació no garanteixen res a la següent, i que el camí de la igualtat no és ni recte ni absolut. L'apoderament econòmic i professional de les dones nord-americanes és un exemple d'això: en el segle XIX, les dones van ser expulsades de moltes tasques i, en conseqüència, les següents generacions, en el segle XX, van haver de dedicar gairebé tot el segle a recuperar tot el terreny perdut.

Goldin manté el seu optimisme a la vida, i això no vol dir que sigui ingènua. En el progrés veu clares oportunitats, però adverteix que cal fixar-se en les noves bretxes d'igualtat.

Encara que en el món laboral s'observen indicis de convergència de gènere (els llocs de treball que utilitzen l'exigència del temps com a privilegi estan en crisi i s'han anat ampliant les tendències a favor de l'equidistribució de les tasques domèstiques i de cures), encara se sap molt poc sobre els nous reptes que augmentaran la desigualtat.

"Les desigualtats econòmiques actuals tenen cada vegada més a veure amb la riquesa i no amb els salaris"

No hi ha monedes d'una sola cara: encara que en l'anvers s'aprecien avanços, en el revers apareixen noves esquerdes.

Les desigualtats econòmiques actuals tenen cada vegada més a veure amb la riquesa i no amb els salaris. El treball ja no és la clau per a la igualtat. El treball es va precaritzant, vivim en xarxes de seguretat cada vegada més dèbils i la crisi dels serveis públics universals va en augment. En aquest context, el control dels béns és cada vegada més important per aconseguir educació, habitatge i atenció sanitària, així com per assegurar el crèdit, l'ocupació per compte propi o els ingressos.

Si en alguna ocasió les dones rebessin el mateix salari que els homes a canvi d'un mateix treball, això no garantiria la igualtat, perquè s'estan generant majors esquerdes en la distribució de béns. Els homes tenen sistemàticament major capital que les dones, incloent-hi habitatges, terrenys o actius financers. Per exemple, a França la bretxa de la riquesa de gènere ha augmentat contínuament a favor dels homes, des del 9% de 1998 fins al 16% de 2015.

La bretxa de riquesa no ha estat fins ara àmpliament investigada, en gran mesura per la seva dificultat de documentació. A la majoria dels països, les dades de riquesa es recullen per llars (mitjançant enquestes o declaracions fiscals) i no individualment. Es creu que la propietat de les llars es distribueix de forma equilibrada, per la qual cosa les dinàmiques de poder sobre el control de la riquesa han estat poc estudiades.

"Es creu que la propietat de les llars es distribueix de forma equilibrada, per la qual cosa les dinàmiques de poder sobre el control de la riquesa han estat poc estudiades"

Hem aconseguit una millor comprensió de les diferències en el món del treball, però això ja no és suficient. No podem acontentar-nos amb oferir respostes cada vegada més precises: hem de ser creatius per plantejar-nos noves preguntes. Els investigadors, inevitablement, han de continuar sent optimistes.