El 1970, pocs anys abans de rebre el Premi Nobel d’Economia, el professor de la Universitat de Chicago Milton Friedman va dir que la responsabilitat social de les empreses era guanyar diners. Aquesta visió està molt allunyada de la visió actual sobre la responsabilitat social. Avui en dia, està bastant acceptat que les empreses han de guanyar diners per poder seguir funcionant, però ho han de fer generant valor també social i mediambiental. Això vol dir aconseguir un equilibri entre els interessos de les diferents parts interessades: accionistes, treballadors, clients, proveïdors, Administracions Públiques, societat...
"Pocs anys abans de rebre el Premi Nobel d’Economia, el professor Milton Friedman va dir que la responsabilitat social de les empreses era guanyar diners. Aquesta visió està molt allunyada de l'actual sobre la responsabilitat social"
Per això, no deixa de sorprendre algunes pràctiques de grans empreses en relació amb els sistemes d’incentius de l’alta direcció i els acomiadaments. Em refereixo a empreses en les quals conviuen en el temps les dues pràctiques següents:
- Bonus estratosfèrics per a un grup selecte de persones que integren l’alta direcció. Es tracta d’incentius integrats, normalment per opcions sobre accions stock options) o bé aportacions a plans de pensions.
- Expedients de regulació i acomiadaments que afecten centenars d’empleats.
Les dues pràctiques poden ser legals, ja que normalment estan dins del marc jurídic. I analitzades aïlladament, poden tindre la seva lògica econòmica. El problema és quan les dues pràctiques conviuen simultàniament en el temps. Aleshores, podem trobar-nos amb problemes d’estètica i d'ètica.
Pot haver-hi un problema d’estètica perquè no és fàcil justificar sistemes d’incentius que fan que alguns alts directius tinguin retribucions que són diversos centenars de cops més elevats que el que guanyen altres persones a la mateixa empresa.
"El problema és quan bonus estratosfèrics per a directius i acomiadaments conviuen simultàniament en el temps"
També hi pot haver un problema d’ètica o de legitimitat quan els sistemes d’incentius prioritzen en excés a un grup selecte de directius en relació amb d’altres parts interessades com són la resta de la plantilla i la societat. Sens dubte, l’economia de mercat és el millor sistema econòmic, però pràctiques com les exposades posen de manifest que cal limitar els abusos. No hem d’oblidar que la crisi financera global que va esclatar el 2008 va tindre entre les principals causes els sistemes perversos d’incentius. Aquests incentius van alimentar pràctiques que enfonsaren moltes empreses i van arruïnar a milions de persones. I ara que encara la majoria dels treballadors no han recuperat el poder adquisitiu que tenien el 2008 cal considerar aquests temes amb una perspectiva més social.