Hi ha persones que tenen una mica de pols d'estrelles al cap. No és gent diferent de la resta, és gent a la qual li brillen els ulls quan parla. Gent que estima amb força, gent que plora i riu intensament. Hi ha gent que quan t'explica una cosa que l'apassiona se li omplen els ulls de màgia. Quan estudiava filosofia ens parlaven de l'èter, el cinquè element dels grecs que només es trobava a la capa superior del cel, el material del qual estava fet allò que anomenem cel. Sempre m'ha agradat pensar que hi ha forats de l'atmosfera per on s'escola i arriba a les coses, a la natura, a les persones.
La pols de les estrelles és màgica, però no es pot veure. És una mica com totes les coses importants de la vida, que no es poden veure. La pols de les estrelles no sempre és positiva, però resideix amb nosaltres eternament. Potser en la nostra ànima, potser en la manera com abracem. És difícil escriure sobre una cosa que no sabem com explicar per què no es pot explicar. Sempre he pensat que hi ha d'haver per força alguna cosa que s'escola entre allò que podem veure, explicar i controlar, alguna cosa que dona aquest sentit místic que necessitem per viure, per fer-nos un relat de la vida, per començar a fer coses que requereixen valentia i que, si bé no sempre tenen un sentit clar o encertat, són inevitables i ens resulten inevitables. La pols de les estrelles és una manera romàntica de trobar una narrativa a tot això que no podem explicar, però que és el contrari d'un forat negre. És una força expansiva que ens porta endavant, que ens empeny a fer i a ser.
"A vegades, tanmateix, les coses importants de la vida no es poden explicar, i està bé"
La música conté pols de les estrelles, la natura també. En realitat, hi ha moltes coses que tenen èter, però no sempre som capaços de deixar-les evidents de cara a la resta. Les arts tenen pols, algunes parts de la religió té pols, algunes iniciatives humanes tenen pols. És difícil, saber en quin grau i en quina mesura què, qui i com en tenen. Hi ha activitats que tenen pols de les estrelles perquè se'ns presenten evidents, plenes, brillants. La pols de les estrelles ens acompanya en els millors moments de la nostra vida i és el fil de plata que ens treu de les dolentes. Com a éssers humans, com a persones, tenim dificultats per relacionar-nos amb la pols de les estrelles, i solem atribuir les explicacions racionals a aquelles coses que podem contar, que podem tocar, que podem quantificar. Però la nostra tendència i obsessió amb el control i l'obsessió fan que siguem orgullosos i prepotents cap a tot allò que no podem comprendre plenament.
A vegades, tanmateix, les coses importants de la vida no es poden explicar, i està bé. Està bé assumir que no ho podrem conèixer tot, que no ho podrem saber, controlar i dominar tot. És un acte d'humilitat existencial que la humanitat hauria d'emprendre, que l'home blanc i occidental hauria de practicar més. Romandre oberts a les sorpreses, a les coses que ens són incomprensibles, inqüestionables, intangibles i inabastables. Entendre que el nostre afany arriba a un límit que sovint se'ns presenta clarament com un front, una paret, una barrera. Entendre que la nostra existència és irrellevant en un món harmonitzat per les estrelles, i valorar els somriures per sobre de qualsevol cosa; l'amor i la gràcia d'un planeta que és complet amb nosaltres i sense nosaltres.