Qui pot predir un best-seller?

El Departament de Justícia de l'administració Biden no mira amb bons ulls la unió de dos gegants de l'edició de llibres, Penguin Random House i Simon & Schuster, i ha portat als tribunals l'operació, al·legant que perjudicarà el mercat. Pensa, el govern, que no hi haurà una competència suficient al mercat, on un gran jugador tindria una "desmesurada influència" sobre qui i què es publica, i quant es paga als autors pel seu treball.

Les sessions del judici -que ha tingut lloc aquest mes d'agost, i ara espera veredicte- han vist passar autors com el novel·lista Stephen King i factòtums com Markus Dohle, CEO de Penguin Random House, passant per agents i economistes experts en monopolis.

“És realment planificable un èxit? Si la resposta és afirmativa, la concentració clarament perjudica el públic i els autors”

Des del punt de vista de model empresarial, el contenciós està posant en el centre de la discussió l'essència del negoci editorial: és realment planificable un èxit? Es pot predir un best-seller? Si la resposta és afirmativa, la concentració clarament perjudica el públic i els autors, perquè dóna molt de poder als planificadors que, gràcies a la seva capacitat d'anticipació i al control del mercat, poden prefabricar els futurs best-sellers. Un gran segell editorial sí podria predir un best-seller. Si al final, per contra, es conclou que tot és aleatori, aleshores tant se val si aquests dos gegants s'ajunten o no, perquè qualsevol editor pot acabar fent que la flauta soni i fer fortuna amb independència de la posició que ocupi en el mercat.

Té nassos que aquest debat es doni precisament en una fusió en la qual es casaran dues cases editorials amb certa paradoxa congènita. Per una banda tenim la compradora, una empresa de nom Random, paraula que literalment significa quelcom aleatori, atzar. Un dels fundadors, Benett Cerf, recordava així l'elecció del nom: "només vam dir que publicaríem llibres a l'atzar [random]; diguem-ne Random House". I l'altre segell, Simon & Schuster, pren el nom d'un venedor de pianos (Richard Simon), i un editor d'una revista de cotxes -Max Schuster- que van ajuntar esforços per editar un llibre de mots encreuats amb el que van fer fortuna. Ells van abordar una aproximació oposada al concepte random: en deien "edició planificada", i bàsicament consistia en què no esperaven manuscrits, sinó que n'encarregaven quan veien que un tema podia tenir interès.

La defensa en el judici, lògicament, ha posat èmfasi en el primer punt de vista: “Tot és aleatori en la indústria editorial" [Everything is random in publishing] ha afirmat en la sala Markus Dohle, reconnectant amb el naming escollit per Cerf. En la seva opinió (recollida per The New Yorker), "l'èxit és random, els best-sellers són random. Aquest és el motiu pel qual som la Random House."

"De cada deu llibres que editis, vuit o nou no funcionaran i un o dos poden acabar esdevenint supervendes"

És realment així? I si enlloc d'atzar, del factor random, cal parlar, més aviat, de probabilitat? Fonts del sector asseguren tenir estadísticament contrastat que de cada deu llibres que editis, vuit o nou no funcionaran i un o dos poden acabar esdevenint supervendes. La fórmula de l'èxit seria, doncs, saber escollir tant els best-sellers com els fracassos: en uns llibres mirar de no perdre gaire, i en d'altres fer sort. En el mateix judici s'han revelat xifres que semblen alimentar aquesta hipòtesi: la meitat dels 58.000 llibres que es publiquen anualment no aconsegueixen vendre més d'una dotzena de còpies (!). I el 90% de títols venen menys de 2.000 exemplars. Si això és així, el 10% de llibres seran un èxit més o menys rotund en funció de la capacitat d'explotar-los.

A banda de deixar-me perplex el sorprenent misteri que és que un llibre no arribi ni a la dotzena de còpies venudes entre amics, coneguts i saludats de l'autor, el cas em porta a pensar que, per probabilitat, només les estructures grans poden aguantar que l'atzar et sigui propici tan sols una de cada deu vegades.

A tot això, el factor que queda per considerar és quin paper li donen -tant el govern com els grans executius d'aquestes cases editorials- a l'editor amb ofici que té l'olfacte per encertar èxits amb una ràtio de probabilitat que excedeix aquestes anàlisis de dades. Potser siguin aquests els que veritablement sí poden predir un best-seller.