Una qüestió de llibertat

Hi ha hagut molta polèmica aquestes últimes setmanes arran de l’assassinat de Mahsa Amini a Iran, que ha ocasionat una sèrie de revolucions i protestes al país, on la repressió per part del règim i les institucions estatals ha estat brutal i mortal. Aquests fets han tingut visibilitat internacional, on s’ha mostrat la solidaritat cap a la situació de les dones al país, però també ha obert vells debats que, a part, desvien el focus de què és ara mateix la urgència del debat.

Abans de començar, vull deixar clar que no entraré en el debat sobre el hijab. Primer de tot, perquè no en sé prou, però sobretot perquè no tinc legitimitat per participar en un debat que a mi, com a dona blanca, no m’ha afectat mai de manera directa. Hi ha moltes feministes amb posicions molt diferents que ho expliquen molt bé, i crec que escoltar-les a totes, tinguin la posició que tinguin, pot ajudar-nos a la resta a mostrar-nos molt més sorores i, sobretot, deixar de dir barbaritats.

Hem de deixar de pensar que les altres persones no saben el que es fan i que necessiten els nostres judicis per decidir com viure. Cada cultura i societat té un context

Arran dels fets de l’Iran s’ha posat sobre la taula un tema que, com a mínim a Occident, està quedant tapat pel debat sobre el hijab. Aquest tema és la finalitat del feminisme com a moviment social, és a dir, la llibertat de les dones respecte a les opressions i discriminacions patriarcals. En un context on no hi ha llibertat, la dona es veu sotmesa a la voluntat patriarcal. Una dona sense agència és una dona que no pot decidir, una dona que no és autònoma i, en última conseqüència, una dona que no és lliure. El que, a parer meu, és imprescindible, és entendre que a Iran les dones no poden escollir, perquè es veuen sotmeses i imposades en un règim que amenaça la seva vida si no segueixen les seves normes. I malgrat aquesta situació, hi ha dones que han desafiat el sistema i han mostrat la seva solidaritat amb Masha als carrers, a costos altíssims com la presó o, en el pitjor dels casos, la mort.

La voluntat de ser lliure d’aquestes dones ha trobat ara una escletxa davant d’una mort injusta que ha aconseguit l’atenció de la premsa internacional. El que les dones iranianes estan reivindicant és que són dones valentes, dones que volen ser lliures i volen que cobrir o no els seus cabells sigui una decisió pròpia, i no imposada per un sistema que els diu com han de viure. Conec dones lliures amb vel i sense, així com conec dones fortes i valentes que es consideren feministes i que no. Hem de deixar de pensar que les altres persones no saben el que es fan i que necessiten els nostres judicis per decidir com viure. Cada cultura i societat té un context, i cada dona fa el que vol o el que pot en les seves circumstàncies. Criminalitzar, menysprear, insultar o discriminar, fins on jo sé, no ha ajudat mai a ningú a empoderar-se o viure d’acord amb els seus ideals de manera feliç.

El que com a feministes hem de defensar i garantir és que les dones tinguin la llibertat de viure la seva vida com elles vulguin. Un cop tinguem això garantit, podrem entrar en el debat de què determina la seva dignitat o jutjar les seves eleccions vitals. O potser no.