Enrere ja queden les tendències dels 80 i 90 a ascendir els directors de producció, doncs aquell era el departament clau de les companyies amb imminent estructura productiva. O el gran boom de la dècada dels anys 2000 on la figura del director financer va adquirir tanta importància on gairebé era obligat que la successió o substitució del director general fos per la del financer. En aquesta dècada vàrem adquirir molta importància les escoles de negoci de les nostres contrades (sobretot ESADE i IESE) i on també, les universitats públiques es varen apuntar a la moda d'oferir programes MBA.
En els nostres dies, i degut a la crisi – segons diuen alguns ja n'hem sortit- i a la necessitat d'exportació i internacionalització de les empreses catalanes, la figura del director comercial i d'exportació és la més ben valorada per a fer la successió. Aquesta tipologia de professional compta ja amb una formació en alguna llicenciatura o carrera tècnica superior, complementada amb estudis de postgrau i/o MBA i segurament amb alguna experiència d'expatriació durant una temporada. A més gairebé haurà tingut personal al càrrec i les habilitats directives adequades i de relació amb les persones suficients, com perquè pugui desenvolupar amb èxit la nova tasca. Així doncs la dècada dels 2010 al 2020, veureu la proliferació d'aquestes figures a la direcció general de les empreses.
Als USA ja fan servir la nomenclatura CSO: chief sales officer com a substitut del CEO en llocs de responsabilitat, encara que l'analogia no sigui ben bé la mateixa.
Nota: a les nostres contrades al directiu professional de màxima responsabilitat (no té perquè coincidir amb la propietat de l'empresa o ser la mateixa personal que el conseller delegat) d'una empresa ben professionalitzada se l'anomena director general, aquesta mateixa figura en una empresa més familiar i no tan ben professionalitzada se l'anomena gerent, en una multinacional se l'anomena CEO, i curiosament en una start up que està començant la seva activitat, doncs també és el CEO.