Hi ha una guerra oberta entre la Xina i els Estats Units per veure qui domina el món, i com ha passat sempre a totes les guerres importants, s’està jugant en el camp militar, econòmic, tecnològic i científic. És una guerra estructural de llarg recorregut que ja estava activa amb Obama, va seguir amb Trump, continua amb Biden i tot indica que durarà molt més temps.
Ja fa molt temps que la Xina va decidir plantar cara de manera decidida en telecomunicacions, microprocessadors, supercomputació, intel·ligència artificial o biotecnologia, i a una velocitat vertiginosa no només va recuperar l’endarreriment que tenia sinó que fins i tot ha avançat en molts aspectes al seu contrincant nord-americà. Trump va haver de reaccionar i vetar Huawei davant el risc que la tecnologia 5G de l’enemic acabés formant part de les infraestructures bàsiques del seu país, i la Xina va contestar prohibint que cap servei públic del seu país fes servir cap tecnologia estrangera. Just aquesta setmana, els Estats Units han alliberat la directora financera de Huawei, a qui va detenir al Canadà i ha mantingut empresonada gairebé tres anys. La Xina va contestar immediatament detenint dos ciutadans canadencs, que curiosament també han estat alliberats aquesta setmana. Recorda molt els temps de la Guerra Freda.
Mentre aquí tothom parla de l'americana Amazon, la xinesa Alibaba factura sis vegades més; mentre parlem de Twitter, la xinesa TikTok ja té 1.000 milions d'usuaris mensuals a tot el món
Aquest mes de setembre també hem vist com els Estats Units li han pispat a França el contracte per entregar a Austràlia 12 submarins nuclears. Més enllà dels temes econòmics, cal llegir aquesta decisió en el context de la nova aliança militar AUKUS, formada per Austràlia, el Regne Unit i els Estats Units. I no perdre de vista una altra nova aliança, QUAD, formada pels Estats Units, el Japó, l'Índia i Austràlia, que tothom assegura que no és militar però justament aquests quatre països han fet maniobres militars conjuntes aquest agost a l’est de la Xina, al mar de Filipines. Es tracta de plantar cara a la Xina al Pacífic, un espai estratègic on cada cop es parla més d’una possible atac xinès contra Taiwan. Si això passa, la primera línia serà Austràlia, i potser per aquí ve la seva necessitat de tenir submarins. I si tot just els estan encarregant ara, també es pot interpretar com la demostració que el tema va per llarg.
Mentre aquí tothom parla de l’americana Amazon, la xinesa Alibaba factura sis vegades més. Mentre parlem de Twitter, la xinesa TikTok ja té 1.000 milions d’usuaris mensuals a tot el món. Mentre aquí seguim Zara, a la Xina va creixent Shein que ja ven en línia a tot el món més que Inditex i treu més de 500 nous productes cada dia. Cada dia. I així tot. Hi ha dos models, el xinès i el nord-americà, o també podríem dir l’oriental i l’occidental, que en el fons són el mateix: la proposta d’un nou model econòmic i social basat en el control dels fluxos de dades, i mentre un ho proposa des de l’Estat l’altra ho proposa des del mercat. Aixó ja ho escrivíem fa dos anys.
És el primer cop en els darrers 3.000 anys que els europeus no som determinants en el disseny del món
El sorprenent és el paper d’Europa en tot aquest assumpte. S’està discutint el nou ordre mundial i ni Berlín, ni París ni Brussel·les hi estan convidats. És el primer cop en els darrers 3.000 anys que els europeus no som determinants en el disseny del món. Dos es barallen i poc més podem fer que mirar-nos-ho. Continuem pensant que la nostra opinió és rellevant, però una i altra vegada ens demostren que això és cada cop menys cert. França s’ha enfadat pel tema dels submarins australians, però ja no els fabricarà. No fabriquem microprocessadors, i sense ells s’atura bona part de la nostra indústria i del nostre progrés. Volem donar lliçons morals, però tenim vergonyes humanitàries, fiscals, jurídiques, polítiques, ecològiques...
Diuen que el dol té cinc fases: negació, ira, negociació, depressió i acceptació, però no ens ho podem permetre. No podem negar els fets, ni enfadar-nos amb la Xina o els Estats Units, i encara menys posar-nos depressius o limitar-nos a acceptar-ho. Hauríem d’intentar resoldre-ho d’una manera més madura i tant de bo més àgil: acceptació, coordinació, planificació i acció. Ells estaran els propers 10 anys fabricant els submarins nuclears per a Austràlia, nosaltres també hauríem d’intentar dedicar aquest temps a construir alguna cosa, com ara quin ha de ser el paper d’Europa al món. Ho vàrem encarregar als polítics fa més de 70 anys i sembla que ara ja no hi ha els lideratges necessaris per continuar empenyent. Es va dir que en lloc dels Estats agafarien el relleu les ciutats, però al seu capdavant hi ha la mateixa lògica de política de partits que tan mal ens està fent. Potser ara el que toca és intentar-ho des d’altres lògiques, com ara la societat civil, els centres de recerca i el món científic. No és impossible, només difícil.