Quan vaig llegir que el títol del llibre de Seyda Kurt es titulava Tendresa radical vaig pensar en una abraçada forta en un moment d'alta tensió. Vaig pensar en aquests instants d'abraçades i petons durant un conflicte que desperten la tendresa dels dos bàndols, que et fan somriure pensant que, malgrat tot, l'amor sempre és possible. El que no m'imaginava és que, durant la seva visita a la Secció de Feminismes, a Kurt li agradaria tant el jardí de l'Ateneu, s'hi faria fotografies com la influencer que és (i que tant li agrada ser) i que, inspirada per l'espai, ens llegiria un breu fragment del llibre on descriu el jardí del seu examant.
Sempre m'ha agradat la paraula radical perquè vol dir moltes coses. Les paraules polisèmiques són les que veritablement representen la riquesa d'una llengua, del seu ús i les composicions del pensament i creativitat dels qui l'estimen i l'usen amb cura, amb tendresa. Radical vol dir revolucionari, però també originari, des de l'inici, des de l'arrel. L'accepció del mot que més m'agrada és com a adjectiu: "Que canvia del tot, de dalt a baix" (segons el diccionari.cat). Si agafem aquesta definició, l'amor és certament una de les activitats més radicals que existeixen. L'amor és d'aquelles pàtines que s'impregnen en tot el que fem per fer-nos l'existència més amable, més tendra. Potser és per això que, per a moltes persones, la vida sense amor no té sentit.
"L'amor és certament una de les activitats més radicals que existeixen"
A què ens referim, però, quan parlem d'amor? L’amor pot ser l'amor d'una parella, però també l'amor cap als amics, la família, les persones importants de les nostres vides. L’amor pot ser també una pràctica, una manera d'enfrontar-se al món. L’amor pot ser protegir els teus del risc, pot ser deixar anar allò que et fa mal, pot ser encoratjar i donar suport. L’amor pot ser tantes coses que costa molt definir-lo amb precisió, i la seva pràctica varia segons el context, el temps, les persones. En les nostres formes d'amor contemporànies ens hem oblidat de la tendresa, de l'art de ser amables els uns amb els altres. Quan parlem d'amor de parella ja no pensem tant en l'amor com el sexe, l'eficiència de compartir una vida en comú. I això no només és una pèrdua per la mateixa experiència de l'amor, sinó també per la capacitat d'expressar el que sentim sense pors, sense frens, sense represàlies. Mostrar els mateixos sentiments i emocions sembla que només té lloc quan la relació s'ha consolidat; la tendresa en les primeres etapes de la relació està vista com una debilitat, com una angoixa, com un defecte. Però Kurt ens recorda que no cal ser una romàntica per ser tendres amb persones amb qui no necessàriament tenim una relació profunda. La tendresa, com a pas crucial per l'amor, però també com a prèvia, ha desaparegut en les interaccions personals de la nostra generació. La por al compromís i l'etern desig per la informalitat relacional evita tota mena de tendresa, però no té per què ser així. La tendresa com a capa superficial de l'amor es pot exercir sense necessitat d'estimar, sense necessitat de sentir amor, però pot ser una experiència radicalment transformadora per pacificar la manera com ens relacionem entre nosaltres.
El meu amic Andy pronuncia les paraules de manera molt bonica quan parla en català. La primera vegada que el vaig sentir dir tendresa vaig riure innocentment, però vaig somriure pensant que era bonic que una persona que està aprenent la nostra llengua destaqui aquest mot que hem oblidat tant com en el nostre país de gent esquerpa per fora i tova per dins. La meva generació ha trencat amb l'amor romàntic, però s'ha deixat la tendresa pel camí, renunciant-hi per la seva similitud amb l'amor apassionat i irracional. Kurt invoca la tendresa per recuperar aquesta cura pels altres i per nosaltres mateixes, per entendre que podem ser dones empoderades, fortes i valentes, però també radicalment tendres. I és en aquest retorn del mot que resideix la radicalitat de la seva aposta literària, però també de la seva proposta relacional: esdevenir radicalment tendres.