La darrera assignatura de la carrera que vaig aprovar -me n’havia quedat una de penjada- va ser, precisament, intel·ligència artificial. Imaginin-se en aquella època el que això significava -1980, el PC no havia encara ni aparegut-. Els ordinadors eren màquines enormes que ocupaven centenars de metres quadrats, funcionaven amb targetes perforades i una unitat de discs que ocupava un metre cúbic només podia emmagatzemar 25 megabytes.
Malgrat que estàvem a les beceroles, vaig fer el meu projecte final i em vaig adonar que això -millor dit, allò- de la intel·ligència artificial era precisament artificial. Em vaig adonar que una màquina podria, arribat el moment, guanyar a qualsevol dels campions d’escacs que existís. No perquè el superés amb intel·ligència i capacitat d’estratègia. Simplement, em vaig adonar que arribaria un moment que els ordinadors serien tan potents que, posats a jugar als escacs, estarien capacitats per avançar-se a milions de jugades futures i anticipar-se, així, a qualsevol moviment del contrincant humà. Per posar un exemple fàcil: algú és capaç de calcular amb precisió i velocitat allò que fa una calculadora de butxaca? O recordar el nom i data de naixement dels milions de clients d’un banc? Cap de vostès és capaç de córrer a 120 quilòmetres l’hora, com ho fa un cotxe. Que espavilat que és un cotxe, no troben?
Per tant, vaig arribar a la conclusió que el nom no faria la cosa -com mai no l’ha feta- i que anomenar intel·ligència a determinats processos físics i electrònics que nosaltres no som capaços de fer, era una manera d’enganyar-se. I ara ha arribat el moment del sidral periòdic que es destapa entre l’opinió pública cada cert temps. Resulta que, a més de donar-li, fins i tot, la culpa dels peus plans al canvi climàtic, se’ns amenaça dient-nos que la intel·ligència artificial se'ns menjarà a tots.
Anomenar intel·ligència a determinats processos físics i electrònics que nosaltres no som capaços de fer és una manera d’enganyar-se
Potser ja saben vostès que, de fa anys, els crèdits de petit import no els decideix pas atorgar cap humà ni cap comitè bancari, sinó que ho fa una màquina. A voltes, un simple caixer automàtic. Doncs és així, si senyor. La discussió que se’ns presenta no és si la intel·ligència artificial es menjarà l’home, sinó quin nivell de decisions deixem a discreció d’unes màquines que gestionem nosaltres. Saben que cada dia milers i milers d’avions aterren sense intervenció humana? És una bona pràctica? Home, si posa menys vides en risc que un pilot... Deixar decidir a una màquina quan ha de disparar un canó nuclear, potser no és tan bona idea. A voltes penso en aquella asseveració que diu que no ens ha de fer tanta por la intel·ligència artificial com l’estupidesa natural.
La intel·ligència artificial fa anys que existeix. Ha anat evolucionant i ara ha arribat a uns nivells elevats de sofisticació. I continuarà avançant. Les xarxes, els mitjans i el poder s’encarreguen de mantenir-nos esporuguits tot el dia -guerres, canvis climàtics, migracions, etc-. Ara s’hi afegeix la intel·ligència artificial. Qualsevol cosa menys trobar la sortida positiva que els avenços d’aquest tipus poden aportar.
Deixar decidir a una màquina quan ha de disparar un canó nuclear, potser no és tan bona idea
Només facin-se una pregunta i busquin-ne la resposta, que la trobaran, a Internet -que intel·ligent que és Internet, oi?-. La pregunta és simple: en quina època es va començar a implantar la jornada laboral estàndard de 40 hores setmanals? Parlem-ne.