A l’anàlisi anterior mirava de raonar un fet que, al meu entendre, és indiscutible: Espanya gasta més del que és capaç de produir i, en conseqüència, necessita que algú li doni diners de forma periòdica. Això és així d’ençà de la incorporació d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea, UE) el 1986. Agafar un nivell de vida europeu significava més diners. S’esperava que cap al 2013 Espanya passés a ser contribuent net de la UE; és a dir, que aportés al pressupost comunitari més diners dels que rep. O, almenys, passar a ser contribuent neutre. Dit d’altra manera, que Espanya no li costés diners a la UE i que comencés a ajudar als estats més pobres que nosaltres -per exemple, els països de l’est. La Gran Recessió ho va impedir ja que Espanya va ser una de les grans causants del desastre en l'àmbit Europeu -recordin la crisi immobiliària, la corrupció municipal i el rescat bancari.
Es va tornar a fixar una data. Aproximadament a finals del segon decenni del mil·lenni. Però, ai las!, va venir la pandèmia i tornem-hi a ser. Aquest cop el programa d’ajuts que es va dissenyar va ser general -vull dir que se n’han beneficiat tots els membres de la UE- pel fet que es va aplicar una solució nova: es va emetre deute internacional amb garantia solidària de tots els estats membres. O sigui, ja no es tractava que els països rics de la UE transvasessin diners als més endarrerits -em nego a titllar-los de pobres-, sinó que entrarien diners de fora dels governs de la UE que es posarien a disposició de tots. A aquest programa se’l va denominar Next Generation EU.
No hi ha res com una premsa degudament comprada, que manté a la població en la més profunda de les inòpies
Alguns estats van arrufar el nas. Principalment els anomenats “frugal” (Països Baixos, Suècia, Àustria i Finlàndia). Per dues raons. La primera perquè el deute internacional que la UE emet haurà de ser retornat entre tots i ells saben que, a l’hora de palmar, sempre acaben sent ells els que acaben pagant en nom de tots (per exemple, d’Espanya). Recordin els gràfics del meu article anterior. També es van mostrar resistents perquè els ajuts, encara que per a tots els membres de la UE, no serien distribuïts de manera igual. Tenien raó. Mirin el gràfic següent que ens mostra qui rep què dels fons NextGen que la UE garanteix. A més d’Espanya, he marcat en colors les grans economies (Itàlia, França i Alemanya) i els “frugal” per tal que tothom entengui perquè se’ls puja la mosca al nas quan senten la paraula “solidaritat”.
Aquests diners estan repartits entre subvencions a fons perdut i préstecs. Mirin les proporcions.
Per fer-ho ras i curt, Espanya haurà disposat de totes les subvencions cap a finals d’any. Com que s’hauran rebut uns 70.000 milions d’euros en tres anys (un 2% del PIB cada any) la premsa, tota ella, hauria d’explicar per què Espanya va econòmicament bé, en lloc d’anar fent el llepa del govern espanyol i ignorant la generositat dels nostres socis europeus.
Ara, el passat 6 de juny, el govern espanyol va aprovar un pla que es diu Agenda del Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Fondos Next Generation EU). En què consisteix? Doncs un cop esgotada la quantitat que estava prevista de subvencions (els 70.000 milions els que els he parlat), Espanya demanarà entrar en el terreny dels préstecs (70 mil milions més). Però resulta que, a causa de la inflació, aquests 70.000 milions que es van calcular el 2018, són ara 84.000 milions. Als quals se’ls sumaran 7,7 mil milions més dels ajustaments de les subvencions rebudes (inflació, etc.) i, a sobre, 2,6 mil milions més del programa REPowerEU. Total, comptat i debatut, Espanya haurà rebut, fins al 2026, i arran de la pandèmia, un total de 164.000 milions d’euros. S’ho imaginen? És un 12% del PIB! Mai s’havien mobilitzat tants diners. Els mitjans ho resumeixen dient que Espanya va millor que els seus socis europeus. Es donen compte de l’ultratge per informar d’aquesta guisa significa per un holandès que al matí obre el diari i ho llegeix?
L’estratègia ha estat en general ben rebuda a Brussel·les: s’ha mantingut la pau social mentre es promulgaven reformes de gran importància. Perquè, encara que no ho sembli, Brussel·les ens vigila
El cas és que tot això es rep, i es rebrà, fent reformes profundes. Ja se n’han fet: primera part del sistema de pensions, reforma de l’atur (més rigidesa en la recerca de nova feina), salaris variables als funcionaris depenent de la productivitat, millora en la productivitat general introduint inversions en tecnologia, millora del transport, regularització dels contractats temporals públics, etc., etc. Moltes d’aquestes lleis serien impopulars si se n’hagués informat adequadament -o es pensen que l’enfurismada francesa per les pensions va ser perquè sí? Però el govern espanyol ha mantingut distret al personal amb lleis que podríem anomenar “sexualment correctes” que, al final, afecten a un percentatge petit de gent: llei “trans”, el “no és no”, etc. Lleis que, tal com han estat articulades aquí, han causat sorpresa entre els nostres socis comunitaris -especialment pel seu populisme, inutilitat i incompetència. L’estratègia, però, ha estat en general ben rebuda a Brussel·les: s’ha mantingut la pau social mentre es promulgaven reformes de gran importància. Perquè, encara que no ho sembli, Brussel·les ens vigila. Ja n’estan tips. Els nostres governants miren de complir i tot això ho estan fent d’amagat. O mentint. Recorden l’espifiada de la Generalitat en la convocatòria de funcionaris de finals d’abril d’enguany? Es van repetir ràpidament a principis de juliol. Mai s’havia vist tanta diligència per resoldre una pífia pública. I saben per què? Molt fàcil. La UE va dir a Espanya que fins que no es fessin aquestes oposicions no enviava la següent remesa de diners NextGen. Oi que no ho han vist publicat, això?
Si alguna cosa ha caracteritzat el programa NextGen a Espanya ha estat l’opacitat. Ni vostès ni jo sabem si ens podem comprar un cotxe elèctric amb subvenció, o posar plaques a la teulada. Les empreses petites tampoc no saben com beneficiar-se dels ajuts, etc. Tot és incert. Potser te la donaran... o no, la subvenció. Res garantit. I és que no hi ha res com una premsa degudament comprada, que manté a la població en la més profunda de les inòpies. Ah, i uns sindicats i patronals degudament dopats que fa decennis que van oblidar quina era la seva missió. Perquè, diguin-me si algú de vostès ha llegit als nostres mitjans generalistes res del que he explicat aquí?