Més bosc no és sempre la millor opció

Era el 10 de juny de 1967. Des de casa es veia la fumera d'un incendi forestal incipient. El pare, atenent un costum solidari ancestral ens va dir: "Hem d'anar a apagar foc". Jo tenia 14 anys, el meu germà, 14. Però aquell cop, malgrat els bombers i els voluntaris, el foc no s'apagava. A la nit l'alcalde de Súria es va dirigir al ball de Festa Major, va clausurar la festa i va demanar que s'anés a lluitar contra l'incendi. L'endemà es van convocar dues o tres "quintes" de joves per fer front a l'incendi. Al final va haver d'intervenir-hi l'exèrcit. Aquest s'ha considerat el primer gran incendi de Catalunya. Els incendis forestals –habituals a la Mediterrània- van passar a ser cada cop més freqüents i més difícils d'apagar. Per a molts de nosaltres cada incendi ens arrancava vida, color, il·lusió i autoestima.

El 1986 es va cremar Montserrat. Recordo com un dels herois anònims que any rere any lluitava contra els incendis, entre ràbia i dolor, va dir: "Per fi s'ha cremat Montserrat, ara ens faran cas". I així va ser. Es va impulsar la iniciativa "Foc Verd" i es van crear les Associacions de Defensa Forestal (ADF), amb una participació oberta però amb un rol decisiu dels pagesos. A l'estiu tots els agricultors estaven atents amb un walkie talkie a l'espera d'un avís que els indiqués on hi havia el nou incendi, a fi de dirigir-s'hi amb una cuba plena d'aigua. Alguna vegada caldrà fer un homenatge a la pagesia per haver-nos defensat els boscos i el paisatge. Però no n'hi va haver prou. El 1994 va ser l'any més dramàtic on es van cremar 46.000 ha en un sòl incendi al Bages i Bergadà, el 1998 va tocar al Solsonès (27.000 ha), el 2012 a l'Alt Empordà (13.000 ha). Pel camí han millorat molt els recursos i les tècniques d'extinció, on els bombers fan una tasca meritòria i sovint heroica. Però tornaran anys de sequera extrema, que combinades amb determinades condicions meteorològiques, produiran nous grans incendis i més víctimes personals.

La raó per la qual ha augmentat la problemàtica dels incendis forestals en els darrers 50 anys és diversa. Hi ha canvis en el clima que ho han afavorit. Però les principals causes rauen en els canvis en la gestió i l'aprofitament dels boscos, en l'accés lúdic massiu a les àrees forestals i en un fenomen poc tingut en compte i cabdal: abans hi havia molts menys boscos. Eren boscos plenament explotats, menys densos, al si d'una superfície compartida amb l'agricultura de muntanya i les pastures. Totes les muntanyes de Catalunya avui són plenes de feixes o bancals abandonats que certifiquen aquest fet. La mecanització i la globalització va convertir en inviables moltes explotacions de muntanya i va dificultar severament l'activitat forestal. Així els conreus i pastures abandonades es van anar convertint en bosc, que és la vegetació climàcica predominant de Catalunya.

"Avui hi ha molts més boscos. La mecanització i la globalització va convertir en inviables moltes explotacions de muntanya"

Com a resultat s'ha guanyat bosc. Avui el 64% de la superfície de Catalunya és àrea forestal. És, tanmateix, en bona part, un bosc extraordinàriament dens, fruit de l'abandó i dels incendis forestals, amb densitats impenetrables de fins a 50.000 arbres/ha. Els incendis de pi blanc (l'espècie més extensa i més castigada pel foc) provoquen seguidament el naixement simultani de moltíssimes llavors, creant boscos uniformes i molt densos. Des d'una mirada allunyada, podrien semblar un camp de blat. En resum, dos terços del territori català és bosc, poc o mal gestionat, poc productiu i desaprofitat. És a dir, tenim una immensa teia preparada pel proper incendi, el qual tindrà uns costos econòmics i personals elevats. Alhora, els nostres boscos són un gran consumidor (evaporador) d'aigua. Es considera que el creixement dels boscos ha estat determinant en la significativa reducció dels cabals dels rius, no explicable per una reducció equivalent de pluviometria.

Al costat d'aquesta realitat i com a reacció front a les tensions mediambientals del segle XXI ha emergit una cultura que idealitza el bosc en termes absoluts com a paradigma de salut de l'entorn natural i eina en la lluita contra el canvi climàtic. Des d'aquesta concepció simplista es defensa el bosc com a intocable. Més bosc és sempre la millor opció. Fins al punt que qualsevol conreu abandonat -reconvertit de forma natural en bosc- deixa de tenir el camí de retorn a terra conreada.

Aquesta no és la millor estratègia. No té sentit tenir dos terços del territori sense pràcticament cap profit productiu. Alhora, els avantatges mediambientals són, si més no, discutibles. La densitat recomanada gira, al si d'un interval relativament ampli, entorn de 2.000 arbres/ha. Uns boscos menys densos i segmentats per conreus i pastures afavoreixen la biodiversitat, ja que aquesta s'expressa amb més intensitat als espais oberts. De fet, també, un bosc compartit amb agricultura i ramaderia ofereix un paisatge més ric i divers. Al mateix temps es redueix radicalment el risc d'incendis i, en qualsevol cas, en facilita el seu control, evitant costos i danys. Un bosc menys dens és més resilient front a sequeres perllongades, més probables per raó del canvi climàtic. Així mateix, des de l'IRTA, l'equip d'en Robert Savé ha demostrat que, per exemple, una vinya o olivera poden realitzar la mateixa o millor funció d'embornal de CO₂ que un bosc mediterrani de pi blanc. Amb un bosc menys dens i més compartit amb agricultura i ramaderia extensiva els nostres rius recuperarien aigua que necessiten i necessitem. Tot plegat en un moment en què per afrontar la gran transició energètica i mitigar el canvi climàtic cal impulsar la bioeconomia, és a dir: la producció que parteix de l'agricultura i els boscos. Finalment, cal tenir en compte que les noves tecnologies, més versàtils, poden reduir el gap competitiu actual del sector agro-forestal català.

"Aquesta no és la millor estratègia. No té sentit tenir dos terços del territori sense pràcticament cap profit productiu"

En qualsevol cas, la realitat ens informa que s'han abandonat els conreus i pastures de muntanya i s'ha abandonat l'activitat productiva dels boscos per manca de rendibilitat en un entorn global. Això ha estat així en no considerar els costos de la no actuació (incendis, aigua, etc.) ni els béns públics que proporciona una opció equilibrada en relació a l'àrea agro-forestal. Cal revertir aquest enfocament a través de la remuneració dels ben públics que un bosc ben gestionat ofereix. En aquest sentit, recentment, en Gabriel Borràs, com a expert en canvi climàtic, suggeria una taxa en la tarifa de l'aigua destinada a aquesta finalitat.

Fent una mica de benchmarking observarem que països, com Catalunya, amb orografies complicades o bé amb climatologies adverses, destinen recursos molt més importants a sostenir un entorn agro-forestal productiu, que d'altra manera seria inviable. En concret els cinc països que més recursos destinen a aquesta finalitat són, per ordre, Suïssa, Noruega, Islàndia, Corea del Sud i el Japó, països amb gran dificultat per a la seva producció agro-forestal. Els retorns a la societat d'una estratègia en aquest sentit poden ser molt elevats. Tanmateix, per modificar les bases culturals de les actuals opcions caldrà acompanyar-ho d'una bona pedagogia sobre la complexitat dels vectors que condicionen el futur. Les millors estratègies requeriran la comprensió social de destinar recursos avui per evitar costos molt superiors a mitjà i llarg termini i assolir una dinàmica de desenvolupament i benestar sostenible. Francesc Reguant

Més Informació
L’aliment, una mercaderia singular
Francesc Reguant: "Amb l'agricultura d'abans no alimentarem la humanitat"
Reinventar el passat o inventar el futur
Avui et destaquem
Comentaris