Segons l'últim informe del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) que analitza la situació de la indústria a Catalunya, conclou que la indústria està patint una "tercerització" i per tant està perdent pes específic en pro del sector serveis. Malgrat això, 4,4 de cada 10 euros que genera l'economia catalana, són generats per l'activitat industrial; al mateix temps la indústria genera el 47,5% de la empleabilitat a Catalunya, això representa que gairebé un de cada dos treballadors desenvolupa el seu treball al sector industrial.
És per això que els departaments de producció tenen un pes específic tan important dins de l'empresa, sobretot si aquesta té un component industrial important, ja sigui a la indústria química, farmacèutica, metal·lúrgica, alimentària… En tots els sectors d'activitat, mentre s'hi desenvolupi la producció d'un bé, existirà el departament de producció; i en serà gairebé el més important i el que aglutinarà més personal.
Però cal que donem tanta importància a aquest departament? Cal que les empreses catalanes centrin els esforços a disposar d'estructures i organitzacions centrades a obtenir l'eficiència productiva?. La resposta és evident, és clar que sí. La ferotge competència i la cerca de la diferenciació necessiten la millor de les estructures, amb personal satisfet i motivat per a continuar essent competitius. Ara bé, la resta de departaments, comercial i màrqueting, qualitat, manteniment, aprovisionaments i logística, financer… Tots ells tan necessaris i en alguns casos, tan oblidats.
També han de disposar de les millors eines i del millor personal per a donar suport a l'estratègia de l'empresa, als objectius, a la missió.
En el passat, tots aquests departaments eren considerats satèl·lits del departament de producció. La cada vegada més anomenada estratègia empresarial i la professionalització de les estructures directives està generant que l'empresa catalana estigui girant cap a integrar tots els departaments en un mateix nivell i a donar la importància que cadascun es mereix.
Dins d'aquesta estructura empresarial on encara el departament de producció té aquest pes específic tan important, quins són els departaments tradicionalment "amics"? I quins els "enèmics"?
Al llarg de la meva experiència professional, he pogut constar que els "amics" i els "enemics" ho són per afinitat de relacions humanes i no per afinitat del mateix procés productiu. M'explicaré. El departament de qualitat i el de manteniment solen ser departaments "enemics" perquè sovint les actuacions d'aquests departaments solen ser antagòniques a la producció, provocant retards en les produccions o disfuncions que "molesten" al departament productiu, la missió del qual és aconseguir la màxima efectivitat i zero defectes.
El més "enemic" de tots és el departament comercial, ja que haver d'adaptar les produccions adequades a les quals els clients necessiten no sempre són ben vistes per al departament productiu, el qual desitjaria que el client "vingués a comprar" més que no la pròpia produís segons les necessitats del mercat i dels mateixos clients.
D'altra banda, el departament logístic i el d'aprovisionament solen ser departaments amics, doncs l'activitat dels mateixos genera sinergies amb l'activitat productiva, ja sigui aprovisionant matèries primeres que el departament productiu necessita o expedint part de la producció realitzada.
Per acabar, el departament financer se'n manté una mica allunyat de les tensions entre departaments, i no entra tant en les relacions diàries entre els integrants; els contactes es queden més en l'àmbit d'equip directiu.
Crear sinergies entre departaments, seguir l'estratègia empresarial i comunicar-la, generar bones cohesions entre els membres dels diferents equips, i en definitiva, integrar tota l'empresa sota una sola entitat, és bàsic si es vol sobreviure en la duresa del mercat global, en la diferenciació constant i en l'assoliment d'un avantatge competitiu sostenible.
De tot això depén un lideratge de cada departament i de l'empresa, sòlid, íntegre, transparent i professional.
Marc Roca és interim manager, assessor d'start-ups, expert en la gestió del canvi i publica regularment els seus articles al seu blog personal.