Sovint em passa que recordo haver rebut un missatge que calia contestar i estic una bona estona mirant de trobar-lo però sóc incapaç de saber on nassos l’he vist. El busco pels diferents comptes que tinc de correu electrònic, a Whatsapp, Telegram i Signal, als missatges directes de Twitter, als d'Instagram i als de Linkedin, als SMS i a la bústia de veu, i no el trobo. Recordo perfectament haver-lo vist i haver pensat “després contesto, que ara no puc” i ja no sé si ho he imaginat o què, però no el trobo. Cada cop em passa més vegades, i comença a ser inquietant. Com quan tot badant començo a tirar avall en el fil de missatges de Whatsapp i amb horror en descobreixo algun que sense voler havia quedat pendent de resposta, o quan vas a revisar els missatges a la bústia de spam i n’hi ha algun que no hauria de ser allà i per tant no ha estat atès.
"Es barregen dues coses: la increïble quantitat de maneres que ara tenim de comunicar-nos entre nosaltres, i l’expectativa que tots tenim de ser atesos immediatament"
Es barregen dues coses. D’una banda, la increïble quantitat de maneres que ara tenim de comunicar-nos entre nosaltres, i de l’altra l’expectativa que tots tenim de ser atesos immediatament. La gent espera que un Whatsapp sigui contestat màxim dins les dues o tres hores següents, i un missatge de correu electrònic dins les 24 o 48 hores següents. Si contestes un whatsapp al cap d’un parell de dies, o un correu al cap d’un parell de setmanes, vas insuportablement tard. Toca encapçalar la resposta amb un “et prego disculpes per la demora...”, tot i això segur que estàs quedant malament.
Pilar Kaltzada, llesta i sensible, em va explicar que Virginia Wolf va rebre a principis dels anys 30 una carta on li demanaven com creia ella que es podria evitar la guerra que ja es veia venir a Europa. Va tardar tres anys a respondre aquella carta, i el resultat va ser un assaig titulat Tres guinees que finalment es va publicar el 1938, i que juntament amb Una habitació pròpia són dues aportacions cabdals de Wolf al feminisme. Certament, Virginia Wolf es va excedir una mica donant-se tres anys per respondre, però la resposta incorporava reflexió i anàlisi i ha esdevingut atemporal. Una contribució al pensament que ha donat peu a la reflexió, a la mobilització i a l’acció. Una resposta que ha generat moviment de fons, i que encara perdura.
Hem ampliat la nostra capacitat d’enviar-nos missatges però els hem banalitzat. La gent ja no s’envia missatges per preguntar-se com evitar la guerra, sinó que ara tot és tàctic i immediat, molt pragmàtic i resolutiu. Els missatges són per demanar o reclamar, i miren de ser breus perquè només esperen respostes breus. Un sí o un no, amb qui o on. Ara que tenim tanta capacitat de comunicar-nos, hem perdut la capacitat de reflexionar junts. Poques de les moltes converses que tenim són per construir pensament. Curiosament, ara per pensar necessitem quedar i en general hem perdut la capacitat d'escriure un intercanvi d’idees per acabar construint sense presses una reflexió compartida. La majoria hem perdut el gènere epistolar, aquell de reflexions pausades que anaven i tornaven i que et feien volar el cap amb cada entrega. L’emoció d’obrir la bústia i veure-hi un sobre amb una carta llarga, d’algú que havia dedicat un temps de qualitat a compartir amb tu una idea o un sentiment.
"Si voleu créixer, tant a la vida professional com a la personal, dediqueu més temps a les sobretaules i a les converses amb un cafè o una cervesa, i trieu bé amb qui les feu"
Han millorat les eines i han empitjorat les converses. Dediquem un munt d’hores cada dia a atendre tota mena de missatges i comunicacions, i en canvi, tenim molt poques converses de veritable qualitat, i quan les tenim molt sovint són presencials i no pas telemàtiques. Així que si voleu créixer, tant a la vida professional com a la personal, dediqueu més temps a les sobretaules i a les converses amb un cafè o una cervesa, i trieu bé amb qui les feu.