El primer capítol del llibre Les Hores, de Josep Pla, es titula Any nou, vida la de sempre. M’ha vingut al cap aquest capítol perquè tornem a ser a la setmana de la Puríssima Constitució i res canvia. Ja fa un any que vaig publicar un article, aquí mateix, titulat La Puríssima Constitució i l’ètica del treball. Si vostès parlen amb qualsevol persona assenyada els dirà que aquesta setmana, amb dues festes no consecutives, és una aberració. Algú hi fa res? Jo conec el cas d’una hipoteca que no se signarà aquesta setmana perquè, segons el banc, “és una setmana perduda”.
Una de les característiques dels mals polítics és fer veure que es fan coses quan, de fet, la suma de les coses que fan és exactament zero. Vull dir que amb una mà fan veure que t’ajuden i amb l’altra et perjudiquen. En una d’aquestes febres publicitàries d’autobombo que periòdicament surten als mitjans -n’hi ha moltes, de recurrents: el Corredor Mediterrani, l’aeroport de Barcelona o el “turisme de qualitat”- el Govern va anunciar, un cop més, que la indústria catalana va malament. Mira quin gran descobriment! El cas és xerrar. Aquest cop, però, han decidit gastar diners del contribuent: 45 milions. I jo em pregunto: segur que la indústria catalana necessita aquests ajuts que, després, queden en no res?
"Una de les característiques dels mals polítics és fer veure que es fan coses quan, de fet, la suma de les coses que fan és exactament zero"
En l’origen d’aquesta barbaritat que és el pont de la Puríssima Constitució hi ha uns responsables i un principal perjudicat. Els responsables són els polítics que no només són els que la van instaurar, sinó que no fan res, ni piulen, per esmenar la pífia. També hi ha actors col·laboradors com són els sindicats. En definitiva, hi ha un triomfador: el populisme. I el perjudicat és el món productiu, el principal actor del qual és la indústria. Durant aquesta maleïda setmana es trenca la cadena productiva que tant costa de mantenir. Jo només pregunto: i si les pèrdues que aquesta setmana provoca al sector industrial fossin, aproximadament, de 45 milions?
La no desaparició d’aquesta maleïda setmana té un triomfador: el sector turístic. I el lobby que sembla que governi el país. No sorprèn. Agafin, per exemple, Turisme de Barcelona. És una entitat pública: Ajuntament de Barcelona i Cambra de Comerç. President? Un hoteler de la ciutat. Està bé el tema. La guineu vigilant el galliner. Estem tan estupiditzats que, això sí, ens escandalitzaríem si al capdavant del ministeri d’indústria italià hi col·loquessin algú de la família Agnelli (els amos de FIAT). O al Roig (Mercadona) com a ministre de comerç d’Espanya. No?
"El que necessita la indústria és que no la molestin i que els polítics facin la seva feina"
La indústria no necessita que l’ajudin. Ni menys encara que l’ajudin a millorar el seu compte de resultats amb ajuts ridículs (45 milions repartits entre la indústria catalana, no solucionen res). El que necessita la indústria és que no la molestin i que els polítics facin la seva feina: evitar estúpides setmanes laborals com la que patim avui mateix, construir grans infraestructures necessàries (no se’n fa cap des que va plegar el president Pujol), deixar de subvencionar sectors de baixa productivitat (com ara abaixar impostos a les terrasses de bar), millorar la formació professional, estimular la immigració amb formació industrial en lloc d’importar cambrers i dones de fer feina.
En realitat, la indústria catalana necessita el que necessitem tots: una classe política que no malbarati el país. Almenys que no molestin amb calendaris de país tercermundista.