Estem massa habituats a escoltar xifres i no posar-les en context. Ni, molt menys, preguntar-nos quin és l’objectiu final. En general, no ens preguntem “per què?”. “Vull anar allí!”, “vull tenir allò!”... El fet em recorda situacions que en Josep Maria Espinàs descrivia amb gràcia i absoluta lògica. “Quan algú em diu que ha d’estudiar angles, li pregunto: per dir què?”. Tenia raó. Ara ens han informat que a Catalunya hem arribat als 8 milions d’habitants. Molts recordem, amb nostàlgia evident, la campanya del 1987 duta a terme per la Generalitat: “Som 6 milions!”. Vivim millor que llavors? Molts asseguren que els Jocs Olímpics de Barcelona van millorar la ciutat. Que ho preguntin als graciencs de tota la vida; viuen millor ara que el 1990?
Ja sé que totes aquestes preguntes estan subjectes a la percepció i són, en conseqüència, subjectives. I com que aquesta secció és d’anàlisi miraré de ser objectiu.
Agafem les dades estadístiques disponibles del decenni 2010-2020. I mirem què ha passat en allò que podríem quantificar com “benestar”. I com que els diners no donen la felicitat, però la manca de diners si que provoca la infelicitat, agafaré una dada concreta: la renda disponible per habitant. És a dir, el que es guanya menys el que es paga en impostos. El que ens queda a la butxaca després de la repassada d’Hisenda. No s’ha de confondre amb la renda neta després de transferències que seria el mateix, però sumant-li el que les administracions públiques donen (subvencions, serveis, etc.). No. Aquí comptarem les dades a les que he pogut accedir a l’IDESCAT -les més recents són del 2020-.
L’any 2010 érem 7 milions i mig. I la renda disponible era de 16.786 euros. Passen deu anys i tornem a mirar la xifra. Quina era la renda disponible per càpita l’any 2020? Fàcil: 17.723 euros. O sigui, un 5,58% més que l’any 2010. Que bé, no? Però vet aquí que els nostres polítics tenen un vici molt lleig que, suposo, deriva d’una deformació professional evident: mai parlen d’euros constants. A voltes ho fan intencionadament, i en aquests casos podrien ser titllats de malvats. Altres, simplement, callen el que saben. El fet s’ha denunciat, no prou, per alguns economistes.
L’any 2010 erem 7 milions i mig. I la renda disponible era de 16.786 euros. Passen deu anys i tornem a mirar la xifra. Quina era la renda disponible per càpita l’any 2020? Fàcil: 17.723 euros
I per què dic que, d’alguna manera, menteixen. Molt fàcil i tots vostès ho entendran. I és que un euro de l’any 2010 no era el mateix que un euro de l’any 2020 -i molt menys que un euro d’avui, després de l’episodi inflacionista que hem patit-. Com eren de diferents? Fàcil. També està a l’IDESCAT. Parlem de la inflació. Un euro del 2020 equivalia 0,87 cèntims de l’euro del 2010. Si l’any 2010 amb 100 euros podien vostès comprar 100 coses al preu d’un euro cadascuna, l’any 2020 només en podien comprar 87, de les mateixes coses. Per tant, si la renda disponible del 2010 era de 16.786 euros, dèiem, la del 2020 no es pot comparar dient que és de 17.723 euros, ja que, si la volem comparar, veurem que, a causa de la inflació, és de 15.419 euros. “Ha baixat!” diran vostès. Per això dic que mentir és molt lleig. Però si assumim que aquesta és una pràctica comuna entre els polítics, per què la premsa no diu res? Arribats a aquest punt més val deixar-ho córrer.
Catalunya pateix d’una malaltia que es diu baixa productivitat. I si bé podem ser indulgents amb els polítics que menteixen, no ho podem ser amb tota una societat poblada d’associacions econòmiques, patronals, etc. que haurien d’actuar de metges que diagnostiquen allò que, econòmicament, va malament. Al principi em referia al perquè de les coses. Sembla com si arribar a 8 milions ens hagi servit perquè hi hagi més gent a repartir. Però aquest tema sembla haver esdevingut tabú. La gent que arriba al país què venen a fer? Indubtablement se’ls crida, altrament no vindrien. Per tant, culpa seva no és.
Catalunya pateix d’una malaltia que es diu baixa productivitat
En uns articles anteriors, fa mesos, vaig intentar explicar que un dels vicis de Catalunya és el de crear llocs de treball per aquells que no hi són. I un cop creats diem: “Ostres! Ningú vol ocupar aquests llocs de treball!” i, aleshores, s’utilitza la immigració. Si els llocs de treball creats fossin, allò que repetim com a lloros, de “valor afegit”, doncs mira, el país aniria pujant. Però no. Creem llocs de treball de tant baix nivell i tan mal pagats que la nostra gent no els vol ocupar. La indústria dels aerogeneradors d’electricitat, per exemple, necessitarà els pròxims anys 100.000 llocs de treball a Europa. Quants a Catalunya? Probablement zero. Ni tan sols instal·ladors ja que els projectes estan pràcticament aturats. Ara bé, volen saber quin sector en necessitarà segur? Fàcil: el de les terrasses de bar. Per tant, primer problema: creem llocs de treball en un sector econòmic que no només no necessitem, sinó que ajuda a desenquadernar el país. I les administracions ho estimulen.
I ara ve la part perversa. El senyor Boris Johnson és moltes coses -sovint un eixelebrat- però no pas un ignorant. Mentre va ser primer ministre va dictar alguns principis que em van semblar exemplars. Entre ells implantar mètodes de control per tal que la immigració no fos utilitzada amb l’objectiu d’abaixar els salaris dels treballadors britànics. Doncs bé, aquest és el bonic mètode que empra bona part de l’empresariat català per ser competitiu tot reduint costos. En lloc d’invertir en augment de la productivitat per hora treballada, s’escanyen els sous. I tot es fa utilitzant la immigració.
Creem llocs de treball en un sector econòmic que no només no necessitem, sinó que ajuda a desenquadernar el país. I les administracions ho estimulen
Ja ho veuen, doble perversió: es creen llocs de treball innecessaris per, després, poblar-los d’immigrants que treballen per quatre quartos. I que, no ens enganyem, en general, no s’integren. Ja sé que aquest discurs sobre la immigració pot resultar mal vist. Però la realitat és punyetera. Som 8 milions, per fer què?