Hi ha una cosa, una sola cosa, que m’agrada per sobre de totes les altres. I després d’aquesta cosa sempre hi ha hagut el que es coneix com les arts. La meva mare va ser una d’aquestes mares que volia, per sobre de tot, que les nenes sortíssim artistes. Artistes no per una voluntat de fer-nos famoses o interessants, ni tan sols per una motivació d’orgull: la meva mare, lluny de les tradicionals imposicions de progenitors exigents, volia que fóssim lliures d’esperit. Per això, va tenir l'obstinació, durant tota la nostra infància, d’estimular-nos creativament. El final de la història és agredolç, perquè cap de les dues hem resultat, ser-ho, d’artistes, però totes dues hem tingut i sempre tindrem, una sensibilitat especial a l’hora de relacionar-nos amb l’entorn.
Quan era petita, una de les activitats creatives que més m’agradava era ballar. Durant la setmana feia classes de ballet i dansa contemporània dues o tres vegades per setmana, i recordo esperar amb delit aquell moment per poder saltar i deixar-me anar per la sala, sense restriccions, amb la meva roba de colors i amb les meves companyes, que estaven tant o més tocades del bolet que jo. La mare, en la seva carrera per la creativitat, em llegia contes sobre dansa. Malgrat no ser ella mateixa la millor ballarina de la història, feia esforços titànics per ensenyar-nos, a la meva germana i a mi, com fer un magnífic plié. I nosaltres rèiem i rèiem quan el pare tornava de treballar i se la mirava amb cara de circumstàncies, posant en qüestió les seves capacitats com a professora de ballet particular.
Ballar es va convertir en una manera de jutjar els meus moviments i em sentia profundament incòmode a l’hora de ballar en grup a l’escola de dansa.
Però el somni de la infància va arribar a una edat crítica, a un moment on el cos canvia i les inseguretats esdevenen l’ordre del dia. Em vaig anar fent gran i els terratrèmols hormonals de l’adolescència van arribar. No em sentia a gust amb el meu cos i, per tant, tampoc ballant. Ballar es va convertir en una manera de jutjar els meus moviments i em sentia profundament incòmode a l’hora de ballar en grup a l’escola de dansa. Tenia una professora meravellosa, la Neus, que va procurar per tots els possibles que em sentís bé, còmode i tranquil·la en la meva destralera. També em va donar l’oportunitat d’ajudar-la amb les classes de dansa inclusiva, una experiència que li he agraït molt poc al llarg dels anys, però que m’ha transformat profundament la manera d’entendre la dansa.
Si una cosa és extremadament positiva de l’adolescència és que no és per sempre, i que ràpidament esdevé un record amarg a la memòria. Per això, després d’anys de dansa de gimnàs i guanyar coordinació, aquest setembre em vaig apuntar a un curs anomenat Dance to Share, on fèiem un tastet de diferents estils de dansa africana, des de l’azonto a l’afrohouse. Els meus últims dos anys no han estat fàcils, però han suposat un abans i un després en la meva manera d’entendre la vida. També de la dansa. Les deu o dotze sessions d’aquest intensiu em van ajudar no només a recuperar una pràctica que m’havia encantat durant tants anys, sinó també a reconciliar-me amb la meva confiança personal i el meu cos. Si no estimes el teu cos, no pots ballar del tot. Si no acceptes el que tens, mai seràs feliç. Als contes de dansa que em llegia la mare, la protagonista, la Tània, aprenia a ballar i ballava en un parc mentre la seva mare la mirava. Recordo sentir la felicitat de la Tània quan ballava quan jo ho feia de petita, però feia temps que ho havia perdut. Ara, quasi vint anys després, tanco els ulls cada dimarts per recuperar aquesta sensació. Suposo que per això els dimarts s’han convertit en el meu dia preferit de la setmana. I suposo que, justament per això, estaré sempre agraïda a la Maria. Ara, la que balla com al conte soc jo, mentre ens mirem amb les meves companyes i somriem, contentes, de tenir un moment així cada setmana.