La gran Michèle Le Dœuff va dir una vegada que quan ets dona i filòsofa, el feminisme va molt bé per explicar allò que et passa. Després de la cúspide de l’última onada feminista i del refredament de l’eufòria general que portem vivint des de fa uns mesos, algunes de les grans consignes feministes han començat a rebrollar. No és que el feminisme hagi desaparegut de l’agenda política. De fet, hi és més present que mai, però la calma amb la qual s’està desenvolupant en els darrers anys és el tipus de pensament que crec que falta en aquestes agitades agendes contemporànies: la cuina a foc lent, tranquil·la, sense pressa.
Una d’aquestes cuineres intel·lectuals és Amia Srinivasan. Nascuda a l’encertada data de 1984 a Bahrain i criada entre les ciutats de Londres, Singapur, Nova York i Taiwan, és una filòsofa reputada en l’àmbit internacional i professora de Teoria Política i Social, Teoria Feminista i Epistemologia a la Universitat d’Oxford i al seu All Souls College. Va obtenir el seu doctorat a la Universitat de Harvard i des d’aleshores ha escrit a mitjans i ha visitat universitats com el University College, NYU o UCLA. El més important, tanmateix, no són els seus mèrits, sinó els temes que tracta: la mort, el suïcidi, l’angoixa existencial, el sexe, les opressions, la desigualtat o la importància de l’educació, entre altres. I per explicar aquestes idees utilitza alguns dels grans paraigües conceptuals de la contemporaneïtat, és a dir, el feminisme, la filosofia del llenguatge o la teoria política. En el camp dels feminismes és on ha fet les seves més rellevants contribucions on, a partir d’una prosa accessible i energètica, ha explorat profundament temes com el consentiment, l’objectificació del cos femení, el desig, la pornografia o els estereotips de gènere.
Srinivasan parteix d’una comprensió del sexe com un exercici del poder, l’objectiu del qual es troba més enllà de la conquesta del cos desitjat
L’obra que l’ha fet més famosa és El dret al sexe, publicada l’any 2018 al London Review of Books, que ha estat recentment traduïda per l’Editorial Anagrama. Aquí, Srinivasan tracta les interaccions de poder que ocupen el camp del sexe, i la forma com les normes socials i els estereotips de gènere pauten la manera com ens sentim autoritzades a exercir el nostre desig dins d’un context social. Srinivasan parteix d’una comprensió del sexe com un exercici del poder, l’objectiu del qual es troba més enllà de la conquesta del cos desitjat i té rastres en la societat en la qual s’esdevé. Des d’un posicionament pregonament filosòfic i amb una complexitat ètica fascinant, Srinivasan parla sobre el dret al sexe a una societat contemporània que es troba ressacosa de la voràgine feminista de fa uns anys però, que, segons l’autora, no pot oblidar que el feminisme ha estat, és i serà, una guia per a la conducta col·lectiva que ajudarà a les dones a comprendre's a elles i les seves circumstàncies contradictòries d’una societat que els demana, a la vegada, l’emancipació i l’obediència a la norma. Per aquesta aportació, Srinivasan ha rebut importants guardons com l'American Philosophical Association Article Prize l’any 2018 o la càtedra Chichele de Teoria Política i social a l’All Souls College de la Universitat d’Oxford.
Srinivasan insisteix, en moltes ocasions, que per ella el feminisme és una lluita política que mai acaba. El feminisme són una sèrie de moviments simultanis mundialment que busquen un ordre diferent de les coses, i imaginar col·lectivament realitats que, fins ara, el sistema havia negat, obstruït i condemnat. El feminisme com a llibertat i com a alliberament, per tant, és incomprensible sense una llibertat d’acció, de causa i de compromís. Segurament Srinivasan estaria d’acord en el fet que cada moment de la vida d’una dona s’escau un moment diferent de la lluita feminista. O potser no. Potser ella comprendria que es tracta d’una mateixa lluita que muta i canvia de forma arran de canvis sistèmics i canvis personals.
Sigui com sigui, la veu fresca i contundent de l’autora fa trontollar els fonaments d’una societat que s’ha acomodat en un feminisme reaccionari a onades i de grans eslògans des d’on la diferència s’ha entès per alguns reductes marginals i no com una transformació personal de cada dona. Pensar el sexe al segle XXI, després de dècades de lluita feminista, no pot ser el mateix que al seu inici.
El feminisme com a llibertat i com a alliberament, per tant, és incomprensible sense una llibertat d’acció, de causa i de compromís
Srinivasan ens ofereix les pautes per començar a pensar malgrat que la transició, la veritable transformació, passa per la manera en com resolem els casos oberts i ens dirigim entre nosaltres en el terreny sexual. Fins que no comprenem que el plaer i la passió no són fets blindats als nostres llits sinó actes socials amb repercussions polítiques, no serem capaces de formular un nou paradigma que permet a les dones però també a tota la societat, una manera molt més lliure i alliberada de desitjar.