La no maternitat no desitjada de la consellera de Feminismes ha colpit Catalunya en els últims dies. El fet que un càrrec públic reveli una informació que tradicionalment s'ha considerat tan sensible per a la vida d'una dona ha fet que moltes no només celebrem aquest gest, sinó que també sentim aquelles veus interiors que ens diuen que nosaltres som el problema de totes les contradiccions que se'ns presenten a una vida que, ja sense tenir en compte aquestes qüestions, no és senzilla. A la seva declaració s'hi han sumat moltes altres dones que han patit violència obstètrica per malalties estranyes, per no voler seguir els patrons establerts o pel fet que molts professionals de la salut pensin que tenir fills és l'únic objectiu vital vàlid d'una dona després dels trenta.
Pel fet de ser dona, hem estat pressionades a tota mena de pràctiques aberrants. Per una vegada, La Marató se centra en les malalties sexuals i reproductives, però algunes de les veus més carques diuen que es tracta d'ideologia política. Oi tant que ho és, d'ideologia, però lluny de tractar-se d'un corrent partidista concret o d'un moviment transversal contra les opressions globals, es tracta d'una cosa tan inherentment política com "vetllar pel bé comú". Per a moltes persones que mai no han viscut cap tipus de malaltia reproductiva o no han sentit la menor pressió pel que se n'espera pel seu gènere, es tracta d'un debat innecessari, secundari o prescindible per dedicar-li el que segurament és l'esdeveniment sanitari més important de l'any en temes com aquests. Tanmateix, part de les malalties és el patiment que provoquen per no poder-ne parlar amb naturalitat, pels sentiments de culpa i vergonya que hi van relacionats, per la pressió a haver de fer una cosa només perquè s'ha fet tota la vida.
Pel fet de ser dona, hem estat pressionades a tota mena de pràctiques aberrants
Les veus que s'han alçat durant aquests dies ens posen sobre la taula un tema que Anna Pazos va obrir fa uns mesos al meu cap, a partir del seu llibre Matar el nervi: quin valor té, en els nostres temps, la intimitat? On es troba el límit entre el que volem i el que no podem compartir? Quin paper social pot ocupar l'esfera privada a la pública, la "roba bruta que es renta a casa" a les cures afectives col·lectives? Les malalties, i especialment les que refereixen a un tema històricament tabú com és la sexualitat, es viuen en silenci, i el dolor que generen va molt més enllà del mal dels seus símptomes. Et trobes silenciada, afogada, amb una sensació forta d'haver decebut la idea del que se suposava que havies de ser. Penses, intrusivament, que potser no ets prou bona. Qüestiones la teva vàlua a partir de coses que no només no són culpa teva, sinó que tampoc depenien de tu!
Recordo quan una de les persones més importants de la meva vida va saber pel seu ginecòleg que potser tenia endometriosi i que, per tant, potser no podria tenir fills. Poques coses m'han fet tremolar tant per dins com veure-la plorar de la manera que ho va fer. Després va resultar que era una falsa diagnosi, que el seu problema derivava d'un altre lloc. En aquell moment em vaig adonar de la importància que té poder prendre decisions, sigui cap a una direcció o cap a un altre; poder ser lliures per decidir què fem, com ho fem i si volem fer-ho. La Tània, que també va ser la meva professora a la universitat, em va ensenyar que el feminisme era un moviment d'alliberació, i que el seu objectiu no era la igualtat, sinó la llibertat. Recordo somriure mentre ho deia, pensant que ho havia entès tot al revés: la igualtat només té valor sobre la norma, però és la llibertat la que té valor en les nostres vides.
Els drets sexuals i reproductius no són un problema menor en les nostres societats
Un dia Catalunya estarà preparada per la conversa que encara no hem enfrontat sobre per què fem que una gran part dels esforços de la investigació del nostre país depenguin de la caritat dels seus ciutadans. Pel que sembla, encara no estem preparades per fer-ho, però la conversa que ha estat començant a tenir i que m'omple d'esperança és trencar els silencis sobre patiments que, durant dècades, moltes dones han viscut en secret, amb por i dolor, sense poder sentir-se acompanyades i havent de somriure amablement a comentaris totalment desafortunats per no semblar unes histèriques. Els drets sexuals i reproductius no són un problema menor en les nostres societats, i menysprear-los no ens durà enlloc desitjable, no com a mínim com a societat. Espero que arribi un dia on un home també pugui afirmar en públic la seva impotència o disfunció erèctil amb la mateixa valentia que ho han fet moltes dones aquests últims dies. Si volem viure una vida feminista, necessitarem la valentia de les dones inspiradores que ens han convidat a compartir per deixar de patir.