Les meves amigues porten moltes coses a la bossa. Jo sempre que puc intento dur-ho tot a les butxaques. Si passa alguna cosa, una bossa només fa nosa i, si són sinceres, quasi mai utilitzen les coses que porten “per si fes falta”. L’altre dia, mentre parlàvem del que portaven a les seves respectives bosses en un restaurant, vaig entendre que aquella conversa era, ni més ni menys, que el principi del que podia considerar-se el final d’una era: si amb 25 anys estem parlant de material de supervivència bàsic per dur a sobre com una tortuga és un símbol de que no queda massa per estar parlant de que si el cotxe, la hipoteca, el casament de no sé qui o de les ganes que tenen de formar una família. Moments així son inevitables, amb el pas dels anys, però jo ara mateix sento que sóc aquella amiga que s’aferra fortament al passat, on les converses eren molt més superficials, segurament centrades en conflictes sentimentals i festes de cap de setmana. En altres paraules, jugar a ser adultes fins ara ha sigut molt divertit, però no tinc cap mena de ganes de passar de la simulació a la realitat. Per això, fins ara, m’havia negat rotundament, en contra de la practicitat que suposa, a portar mocadors a la bossa.
Falta molt poc, molt menys del que pensem, per començar a fer servir dessuadores polars de forma no irònica i fer els mots encreuats del diari amb un boli que ens ha deixat el cambrer. Molt i molt poc per estar discutint les millors escoles per a les criatures i queixar-nos de les noves modes dels nostres fills adolescents. En breu destinarem massa temps parlant del temps o de la cara que és, la vida. O potser serem unes dones que fan pilates i beuen vi entre setmana. No ho sé, però jo fins ara havia estat molt tranquil pensant que quedava molt, per aquesta realitat, i l'altre dia se'm va presentar davant sense avisar i no em va fer cap gràcia. Per què em costa tant d'acceptar que estem entrant en una nova etapa de les nostres vides? Exactament no ho sabria respondre. Però em costa moltíssim.
"Quan veig una bata d’anar per casa, en realitat, hi veig una abraçada suau al sofà"
El més cardat de tot això és que quan veig una criatura pel carrer li somric i penso que deu ser ben divertit, això de tenir una cosa petita que s’assembla a tu. I quan veig una bata d’anar per casa, en realitat, hi veig una abraçada suau al sofà després d’un dia de feina. Tinc ganes de viure en un lloc que és casa meva de veritat per més d’un any. Ben mirat, no sortir els dissabtes i anar a fer una excursió al matí del dia següent no em sembla tan mala idea.
M’agrada quan els meus amics em diuen que comencen una empresa i m’agrada fer regals a les primeres filles de les meves amigues. M’agrada veure l’alegria amb la que t’expliquen que se’n van a viure amb la parella o que fa tres dies van signar la hipoteca de la seva nova casa. Ploro quan em diuen que es casen i penso en quines fotografies divertides ensenyaran, de quan érem petits, als vídeos aquells que passen al final de totes les cerimònies. Penso en totes aquestes coses i, malgrat vulguin dir que ja son completament adults, m’emociono pensant que son feliços. I penso que un dia jo també trobaré la meva fórmula per ser-ho.
“Estic descobrint que hi ha una cara amable a l’assentament, en començar projectes grans i escollir quin tipus de vida vols seguir”
Sempre m’he negat a portar mocadors al bolso perquè pensava que significava l’entrada a la vida rutinària i avorrida, una entrada a una vida on les persones pateixen per l’hipoteca, per la feina, per les criatures i per les ofertes del supermercat. Però també estic descobrint que hi ha una cara amable a l’assentament, en començar projectes grans i escollir quin tipus de vida vols seguir. A estar en parella o no, tenir mascotes o criatures, comprar-se una casa o construir-ne una, apostar per una carrera professional concreta o qualsevol altra decisió adulta que comporta un abans i un després a la vida que fins ara s’havia basat en jugar i trobar el teu lloc al món. Fins ara pensava que aquest tipus de decisions es prenien per la inèrcia dels anys, però ara miro al meu voltant i veig als meus amics prenent-les de manera conscient i feliç. Potser s’equivocaran, o potser amb els anys veuran que allò no era el que volien, però ara sí que ho és, el que volen, i em fa feliç veure’ls feliços. El millor de tot és que, quan quedem per fer un cafè, m’envien un missatge o em truquen de manera inesperada per explicar-me alguna cosa, sento una enorme felicitat de saber que no només son feliços, sinó que compten amb mi per compartir aquesta felicitat. I és per això que diumenge vaig comprar un paquet de mocadors que ara duc a la bossa, per si mai fa falta.