Fa uns mesos vaig estar parlant amb un amic libanès, home de negocis. Té un problema d’oïda i, comentant-ho amb amics i coneguts, estrangers tots ells, van estar d’acord que el millor lloc per tractar el problema era Barcelona. “Té molt bona fama en el tema mèdic”, em deia. El cas és que va venir i li han planificat un tractament que dura dos mesos i és presencial un cop cada setmana. Com que viu lluny no es tracta de viatjar a Barcelona setmanalment. Ha esperat un temps i ara s’ha instal·lat aquí per dos mesos. Teletreballarà i viatjarà per feina per Europa, on té part dels negocis.
El cas és que Barcelona té una llarga tradició de metges i centres mèdics de renom internacional: Barraquer, Puigvert... només són dos d’una llarga llista. També els grans hospitals tenen renom. L’Hospital Clínic i la Vall d’Hebron també en són mostres. La col·laboració publicaprivada ha donat, i dona encara, molts bons resultats. Tot aquest sistema que, al llarg dels anys, ha anat superant revolucions, guerres, règims polítics, etc. i que la Generalitat va acabar d’emmarcar òptimament el seu dia, està ara en perill per la simple mala administració dels successius governs que patim.
Barcelona té una llarga tradició de metges i centres mèdics de renom internacional
En un article anterior (Sanitat, la descomposició del sistema) alertava de com s’estava degradant un sistema que havia tingut una gran reputació. No només a l’estranger, sinó també entre els usuaris -que és el que compta-. D’aquell article n’he rebut comentaris de professionals. Cap me l’ha desmentit, ans al contrari: es mantenen en el principi que el nostre sistema sanitari està en caiguda descontrolada. I per culpa d’una mala gestió.
Un dels problemes que tenim -conseqüència d’un mal govern, insisteixo- és la manca de metges. Se’n formen, però després desapareixen. Potser que en mirem les potencials raons. Perquè formar un metge no és una tasca fàcil ni barata. No ho és per al futur metge. Tampoc per a la societat.
Un cop acabats els estudis preuniversitaris, el candidat ha de passar la selectivitat. Les notes de tall de la universitat pública són elevadíssimes. Els que no la passen no vol dir que no serveixin -recordin que Einstein era un pèssim estudiant- i molts opten per universitats privades de les quals en tenim un parell o tres a Catalunya. El futur metge fa sis anys d’estudis i, en acabat, aquells que ho volen poden entrar en un sistema de, podríem anomenar, “pràctiques d’alt nivell” i que dura uns quatre anys. És l’anomenat MIR. I, en el cas català, dona un prestigi real -vull dir que no és simple verbositat inflamada- reconegut internacionalment. Com amb altres estudis, si el metge vol donar classes a la universitat s’haurà de treure el doctorat, a més a més.
Un cop acabada la formació, el ja metge passa a exercir com adjunt. No li faltarà feina al sector públic -ja se sap que anem curts-. Després de deu anys d’estudis cobrarà, amb guàrdies i altres complements, al voltant d’uns tres mil euros, aproximadament. On es presenten els problemes?
El primer és que estan mal pagats. I, com amb altres professions, un mal pagat amb molt bona formació té oportunitats fora de casa. I marxa. Avui en dia, instal·lar-se a la Unió Europea és tan fàcil com canviar de població. Quedem curts de metges que són substituïts per forans que, en general, no tenen la formació adequada. I qui vulgui gastar eufemismes, allà ell. A més, com que sí que es requereix saber castellà, el català és bandejat per uns mals gestors que són els que, com ja he esmentat, estan enfonsant el sistema. I la llengua de pas.
Un mal pagat amb molt bona formació té oportunitats fora de casa
Alguns diran que gastem diners públics i privats per formar gent que després no utilitzem. Encertat. I que els substituïm per personal de pitjor qualitat, encertat altre cop! Però hi ha més coses. Pels múltiples tractats internacionals del Regne d’Espanya amb països llatinoamericans, molts estudiants de metges venen a fer el MIR. Després marxen, perquè al seu país ser metge amb un MIR europeu és com haver estudiat tecnologia al MIT i allí, on la medicina és un luxe, es pot exercir de metge de prestigi. O sigui que, també, financem la formació d’estrangers que van de pas.
Ja ho veuen. El periodista Julio Camba (1884-1962) va escriure sobre alguns polítics espanyols de la República: “Son capaces de hundir el Banco de Inglaterra”. Els nostres, els d’ara, són capaços d’enfonsar el sistema sanitari. Ho han demostrat amb escreix.