S’aproxima la verema i torna a ser notícia el preu vergonyós al qual es pagarà el raïm al pagès català. Hi ha temes recurrents sobre els quals els catalans sembla agradar-nos només xerrar i xerrar, sense fer-hi res. Un d’ells és el glamur que els nostres productes no tenen. I no el tenen perquè ningú fa res per tal que en tinguin. Esperar que els de fora ens atorguin qualificacions d’alt nivell mentre nosaltres no fem res per millorar, és típic de països endarrerits. I nosaltres, en determinats sectors, estem al tercer món. En general, quan es reclama una clientela de qualitat i només s’hi aboquen recursos comercials per aconseguir-la, s’erra el tret. És com començar una casa per la teulada. El que cal, d’entrada, són empresaris de qualitat. I també qualitat en aquells que governen i regulen el sector. Si s’aconsegueix això, el client es garbeja sol, i només en queda el millor. El de qualitat.
Dins dels sectors afectats per aquest tarannà de xerrameca constant i sostinguda, hi trobem la producció de vi. No hi ha dubte que el nostre producte vinícola ha millorat. Res té a veure amb la vinassa imbevible que es produïa fa uns anys. O potser algú es pensa que abans el vi es prenia amb sifó o gasosa per simple refinament gastronòmic? Però no ens hem d’enganyar. Tot el món ha millorat. Avui dia, a tot el món, el vi que es produeix per exportar embotellat és bo. Ha millorat la tecnologia, el control sobre els productors, la defensa del consumidor, etc. Ara ja no s’accepten praxis que, fa uns anys, eren habituals. Per tant, convé no enganyar-se i no actuar com el típic element de la faràndula que quan l’entrevisten sempre assegura que ha arribat a on ha arribat gràcies a un gran esforç, al seu treball, etc. No és el cas del sector vinícola català. Ha millorat els darrers decennis, i molt. Perquè tothom ha millorat, i molt. Avui produeixen excel·lents vins al Líban, com també se’n fan a l’estat de Washington, als Estats Units o Àfrica del Sud. La tecnologia i les bones praxis així ho permeten.
Hi ha la tendència a destruir qualsevol glamur, i el mètode més eficaç per fer-ho és vendre barat i, per tant, escanyar a tota la cadena de producció
El país està farcit de productors benintencionats i honestos. Però el sector pateix de tres malalties típiques catalanes. La primera és la tendència a l’esmicolament i, per tant, a la feblesa. La segona és la tendència a les males praxis, és a dir a fer trampes. La tercera és la tendència a destruir qualsevol glamur, i el mètode més eficaç per fer-ho és vendre barat i, per tant, escanyar a tota la cadena de producció. Del primer defecte, esmicolament, se n’ha parlat a bastament i aquí no hi aportarem massa. La manca de tradició a col·laborar amb els altres fa que les empreses catalanes no creixin. Per manca de voluntat organitzativa i per manca de capital i de musculatura financera. La segona malaltia, la trampa, té difícil solució. Ho portem a la sang i ens troben inserits en una societat, l'espanyola, de gran tradició estafadora. Només m’atreveixo a suggerir que les males praxis d’un sector no s’arraconen anant als tribunals -com, per exemple, ha succeït amb el sector vinícola darrerament- sinó expulsant els membres que fan trampes. Les Denominacions d’Origen haurien d’actuar com fan les franceses o qualsevol organització professional europea: denunciant els propis membres estafadors i fent-los fora. Aquí, això no s’estila, al contrari se’ls amaga i protegeix. Així ens ha anat amb, per exemple, el sector del cava -si volen veure les multes que històricament se li van posar a Freixenet hauran d’acudir a l’hemeroteca de diaris no catalans; els d’aquí, ni piulaven.
Vull estendre’m una mica més en el tercer gran defecte català: la tendència a confondre productivitat amb competitivitat i, per tant, a fer d’escanyapobres i aconseguir, al final del procés, el desprestigi i la manca total de glamur que comporten, en conseqüència, la pèrdua de la clientela de qualitat. Mirem-ho a la menuda.
La mostra del que ha succeït tradicionalment al sector vinícola català és el cas del cava. Concretament de Freixenet i, arrossegat, de Codorniu -encara que aquesta darrera empresa mira de reformar-se. Es tracta de confondre, com deia, els conceptes de competitivitat i productivitat. Els bons preus enraonats s’obtenen millorant la productivitat, no pas produint barat. El nostre sector industrial, a cop d’integrar-se amb Europa, ho ha entès fa temps. Els altres sectors, no. El resultat final de l’esforç negatiu dut a terme per Freixenet ha estat la destrossa del sector i, de pas, de tota la comarca del Penedès. Escanyar costos a cop de la precarietat. I l’eslavó més immediat, també el més feble, en el sector vinícola és el pagès. La comarca del Penedès -principalment, però també d’altres- ha entrat en una espiral de caiguda de preus que la converteix en la representació més viva de la nostra famosa dita “pobrets, però alegrets!”. Vull dir que ens pensem viure en el millor dels mons, però hi ha gent que pateix. Tant és així que la misèria de la comarca ha esdevingut llegendària i permet articles que no ens interessen com el titulat “La honte: 0,30 euros, c’est le prix du kilo de raisin que paieront les grands groupes de Cava cette année!” (“Quina vergonya: 0,30 euros, és el preu del quilo de raïm que pagaran els grans grups de Cava aquest any”, 2019). Evidentment, això ens treu tot el prestigi i no estimula el consum de cava llevat que sigui per fer sangria. I, efectivament, aquest ha esdevingut el mercat del cava català quan és adquirit per multinacionals. Si es tracta de fer diners venent a bon preu, també els estrangers en saben més. Fem un repàs als preus als quals es paga, regularment, el raïm? A veure.
Unió de Pagesos ja ha demanat que enganya que el preu mitjà estigui al voltant dels 0,60 euros el quilo. Abans ja els he dit que calia un regulador que actués positivament. Però, és clar, l’any passat el departament d’agricultura va fer un estudi on deia que els costos de producció de raïm per a vi estaven al voltant dels 0,50 euros. Això ha obert les portes a que tothom s’apunti a pagar aquesta quantitat. I jo pregunto: és que els pagesos no han de tenir beneficis? Des de quan tothom treballa a cost? Increïble. Jo no demano que es pagui el que es paga a la Xampanya, entre 6 i 7 euros (veure la llista del 2021 per municipis). Però tampoc que se’m digui que el cava i el xampany són iguals i, molt menys, que tenen les mateixes garanties i, sobretot, glamur.
Escanyar costos a cop de la precarietat. I l’eslavó més immediat, també el més feble, en el sector vinícola és el pagès
Continuem, de més lluny a més a prop. Per a fer el Franciacorta (vi escumós amb D.O.) es paga 1,50 euros. Igual que per fer el Chianti. Ara, per fer el Nebiolo se’n paguen 2, d’euros. O sigui, estem dient que a Itàlia es paga entre tres i quatre vegades més pel raïm que a Catalunya. Trobaran més informació en aquest article i en aquest opuscle publicat per l’UNIONCAMERE (Cambres de Comerç). Aproximem-nos. Al Llenguadoc-Rosselló el raïm es paga entre 3 i 4 euros el quilo. Ho poden trobar aquí. Ja veuen que, a voltes, gairebé sempre, ser català del nord surt més a compte que no pas ser-ho del sud, per més que es digui.
Vist tot aquest espectacle -lamentabilíssim- la pregunta que em ve al cap és: per què, malgrat tot, jo puc adquirir vi francès a preus raonables? Un cop més, aflora un problema de país: la nostra productivitat és molt baixa. En el sector vitivinícola, també. Malgrat tot, voldria trencar el pessimisme informant-los que uns senyors del Penedès que, ja l’any passat, van comprar el raïm a 1 euro el quilo -trobaran informació a internet si piquen “enfila el preu del raïm fins a un euro”. Ells, a més de produir uns vins remarcables, porten anys lluitant pel glamur i contra la precarietat social i econòmica de la comarca. Per això es pot trobar el seu producte a cafeteries serioses i restaurants de l’estranger competint amb el xampany. Els felicito. La misèria s’ha de combatre, i ells ho han entès, i ho fan. La misèria dels altres és la misèria pròpia. I això els productors de vi i escumós catalans s’ho haurien d’aplicar. I l’autoritat, regular. Com es fa a altres països.