A l'any nou em vaig proposar posar més discos, escriure més a mà i llegir més llibres en paper. No era el resultat de cap epifania, ni d'una reflexió humanista, ni tan sols cap declaració de principis, era senzillament una questió de física, de matemàtiques i, pel que he vist, d'atzar.
No he deixat mai de comprar vinils i sempre he tingut un tocadiscos al costat de la tele, però des que Spotify va entrar als nostres mòbils entre posar una llista de reproducció o posar un disc –buscar-lo, treure'l de la funda, posar-lo al tocadiscos i aixecar-me per canviar la cara– guanyava el mòbil.
Posar un tema al mòbil és infinitament més fàcil que posar un disc però escollir-lo d'entre els 30 milions del catàleg d'Spotify és infinitament més difícil que seleccionar un disc dels quatre que tinc a mà. Quan l'oferta és virtualment infinita, inconscientement, decidim no decidir. Les matemàtiques.
Pel que fa a la tinta, si bé és evident que no he deixat mai d'escriure a mà, sí que és cert que darrerament –els últims 25 anys– gairebé tot el que escric és en un teclat. Tant és així que molts cops he tingut la sensació que em costava escriure a mà. Proveu d'escriure un text llarg en un paper i sabreu de què us parlo.
Va ser per atzar que vaig anar a parar a la secció de papereria d'uns grans magatzems de Barcelona i vaig veure que hi venien plomes estilogràfiques i me'n vaig comprar una. Ara no puc parar d'anotar, fer fletxes, subratllar, encerclar i ornamentar tot el que escric. Els articles els continuo picant a Evernote on els tinc tots arxivats i etiquetats però els esboços em va millor fer-los al meu bloc Miquelrius.
Anem al paper. Tinc un Kindle del qual n'estic enamorat. Pantalla de la mida d'un llibre de butxaca, de tinta electrònica, text a 300 ppp sobre fons blanc i prou lleuger com per poder llegir estirat. El més semblant al paper sense ser-ho. Me l'emporto a tot arreu i, amb permís de Twitter, el faig servir tant com puc: al tren, a l'avió o en una terrassa a la platja. Tot i això quan sóc a casa llegeixo llibres en paper encara que en tingui la versió electrònica al Kindle. I això és física.
En un llibre físic, mentre llegim, el nostre cervell registra de manera inconscient la posició de la informació a l'espai –més amunt o més avall de la pàgina– i la temporal –més endavant o més enrere respecte al que hem llegit i el que ens queda–. Això en facilita la comprensió, la retenció i la creació de relacions entre continguts. Tota aquesta metainformació es perd en un lector digital, a l'escoltar un tema a Spotify i quan escrivim en una pantalla.
La solució de compromís que he trobat és relativament barata i em garanteix el millor de tots dos móns: els llibres que m'interessen els busco a la xarxa de biblioteques municipals, a la Universitat o a botigues de segona mà per llegir-los a casa i me'ls compro en digital per llegir-los sota l'olivera. No sempre és fàcil i en algun cas he acabat comprant la versió digital d'un llibre que ja tenia en paper, però funciona.
Mentrestant estaria bé que per Sant Jordi a l'hora de comprar un llibre puguéssim escollir si volem el descompte o bé pagar el preu sencer amb descàrrega digital inclosa. Dissabte ho preguntaré a les parades.