Fa uns anys, jo estava en una reunió amb altres emprenedors. Era l’única dona a la taula, un fet que passa bastant sovint. La reunió començava a fer-se massa llarga però semblava que només jo tenia pressa per acabar. Havia d’anar a buscar els nens a l’escola, però crec que també era l'única en això.
Mentre jo patia pel temps, algú va fer un comentari sobre els desafiaments dels emprenedors: el risc, la quantitat de feina, l’estrès, la incertesa, la responsabilitat. Tothom hi deia la seva i després algú va afegir: “i tot el temps perdut amb la família”. “Sí, sí”, va dir un altre. “Però almenys nosaltres tenim la sort de tenir el suport de les nostres famílies, perquè tot això no seria possible sense les nostres don…” Em va mirar a mi i es va aturar a mitja paraula. Jo pensava “acaba, acaba la frase: Tot això no seria possible sense les nostres DONES”. Però no va acabar. I algú el va salvar amb un “sí, sí, sort del suport de les nostres famílies.”
"Tot això no seria possible sense les nostres DONES"
Quan per fi va acabar la reunió, vaig marxar corrent a buscar els nens i durant tot el trajecte pensava “jo també vull una dona!”. Ara jo treballo amb el meu marit: som una parella d’emprenedors (aquest fet en si mateix mereix un llibre, però aquest article no es tracta d'això). Tenim tres fills (també es pot escriure molt sobre això, però aquest article tampoc tracta d’això).
Entre el meu marit i jo, fem tot el possible i de la millor manera possible per dividir les responsabilitats de la família i de l’empresa. Però no sempre ha estat així. De fet, abans de crear la nostra empresa, jo era la dona d’un emprenedor. Jo era la DONA que aquests emprenedors diuen que tenen sort de tenir. El meu marit marxava dilluns al matí i si ens tornava a veure abans de dissabte a la nit ja era un gran què.
Durant 8 anys em vaig quedar a casa cuidant els tres nens, mentre ell estava fora treballant. Vaig fer tot el possible perquè ell no tingués cap mena d’estrès per temes de nens o de la casa. Però, per a fer-li tot el més fàcil possible, jo em trobava sola la major part del temps, fent front a una dura feina i al fet d’haver de pujar tres fills. No em queixo d’aquells anys i de l’oportunitat de veure els meus nens fer les seves primeres passes o de dir les seves primeres paraules. Però no diré mai que la feina de “mestressa de la casa” és fàcil, perquè no és.
I potser per això, després d’aquesta reunió tenia el gran desig de tenir una dona com la que tenien ells. No és que volgués una nanny per cuidar els nens. No, jo volia una dona: una persona a la família per cuidar i fer-se càrrec de totes les responsabilitats i l’estrès del dia a dia de la família. Una dona que donés tot el seu amor a la família i que fes créixer els nens amb els valors de la família. Una dona que oferís la tranquil·litat que tot està controlat a casa i que els nens estan sans i feliços.
"Entre ser emprenedora i ser la dona d’un emprenedor, jo trio ser emprenedora. Perquè de les dues coses, és la menys difícil"
Però ara que sóc emprenedora, entre ser emprenedora i ser la dona d’un emprenedor, jo trio ser emprenedora. Perquè de les dues coses, és la menys difícil. Que no se m’interpreti malament: no canviaria mai el fet de ser mare ni el temps que vaig passar a casa a cuidant els nens, però entre quedar-me fins tard a la feina o córrer cap a casa a gestionar la vida dels nens, és mil vegades més fàcil quedar-me fins tard a la feina. Confesseu tots els que, amb l’excusa que necessiteu treballar fins tard, us quedeu a la feina només per evitar l’hora dels banys.
I si no em creieu, pregunteu-li al meu marit. Justament l’altre dia, un de nosaltres dos necessitava quedar-se a l’oficina i l’altre havia tornat a casa a fer el sopar pels nostres tres adolescents. Ell em deia a mi: “No et preocupis, ja em quedo jo, tu pots anar a casa” mentre jo li deia: “No, no, ja em quedo jo; tu pots anar a casa i descansar…”. Aquella vegada vaig guanyar jo i ell va anar a casa a fer el sopar dels nens, perquè nosaltres no tenim la sort de tenir una dona com els altres.