Del temps i les preguntes

El dia té 24 hores. Potser no us ho deu semblar, però són les mateixes que un dia qualsevol de fa deu anys. Podríem pensar que qui ha canviat som nosaltres i acabar aquí -sí, som deu anys més savis, tenim deu quilos més i cobrem un 10% menys que fa una dècada- però no és nostre; és d’ells.

Fa deu anys, l’esmorzar al cafè de tot bon oficinista era encara reminiscent del nostre passat de caçadors-recol·lectors: cerca de menjar, d’informació valuosa per a la subsistència i d’un lloc dominant. La pila de diaris del racó de la barra era un dels objectius prioritaris en entrar al cafè. Entrepà, cafè amb llet i diari -i tenir prou temps per llegir-lo- era un dels petits plaers diaris (l’experiència es degradava quan només quedaven els diaris esportius). El gran darrer privilegi de l’oficinista petit-burgès que se sentia aristòcrata el temps que durava l’esmorzar. De fet, per saber si algú és ric només cal saber el temps que dedica cada dia a l’esmorzar, tots els que només tenim temps de prendre un cafè abans de sortir de casa perquè fem tard, ja fem tard.

Per saber si algú és ric només cal saber el temps que dedica cada dia a l’esmorzar

Confesso que no he estat mai prou ric com per fer esmorzars pantagruèlics en dies de cada dia i que ja fa molts anys que vaig deixar de fer d’oficinista petit-burgès. És per això que feia anys que no anava a esmorzar al cafè. Ha estat per motius tecnològics -al poble del costat han posat un carregador elèctric ràpid i mentre carrego aprofito per esmorzar- que m’he trobat fent de caçador-recol·lector com ans solia. Les coses han canviat una mica: la pila de diaris és més magra i la gent ja no malda per aconseguir el diari del dia sinó que ara ho fa per fer aguantar el mòbil dret amb l’ajut del tovalloner o de l’ampolla d’aigua. Al lloc de la dosi d’informació diària, la dosi diària de dopamina social. La tele de fons, sintonitzada a un canal espanyol emperò, no ha canviat.

Amb aquest panorama, en aquesta meva nova etapa d’oficinista caçador-recol·lector burgès, he tornat a experimentar una sensació que no recordava: la d’estar en control de la informació i no a l’inrevés. El meu espai informacional habitual -les sis magres polzades de la pantalla del mòbil- torna ara a ser de la mida de la taula, el temps infinit de la xarxa és ara el temps que trigarà el cotxe a carregar-se, el caòtic doll d’informació de les xarxes socials és ara l’ordre editorial d’un equip de periodistes i més important de tot: la meva línia de temps -el diari- no té scroll infinit. També he tornat a jugar al Tetris amb el plat de l’entrepà, el cafè i el diari a sobre la taula.

La història de la informació i els seus mitjans és també la història del nostre temps

L’any 1928, l’Antonio Castelló va començar a vendre discos de pedra al mercat de Sant Antoni de Barcelona. En aquell temps només les cases benestants podien tenir una gramola, un aparell que a banda de reproduir música era un símbol d’estatus social. És per això que ocupava un lloc preferent al menjador de casa. Al seu costat hi va aparèixer més tard l’aparell de ràdio. La ràdio ja no ocupava només un espai preferent sinó també ocupava un temps del dia de qui el tenia. El diari, la gramola i la ràdio eren la internet dels anys vint. Qui no en tenia havia d’anar a llegir el diari, sentir la ràdio o al ball als cibercafès de l’època: als ateneus i casals populars.

Més tard, el 1956, Discos Castelló va obrir al carrer Tallers de Barcelona. Arribaven els anys de desarrollismo i dels 600 amb una indústria musical que explotaria de la mà del jovent àvid de discos de vinil per ballar als seus guateques. És el mateix any en què TVE, que depenia del Ministerio de Información y Turismo, va fer la seva primera emissió regular. La tele desplaçava la ràdio a la cuina i feia lloc per al telèfon que havia d’arribar a totes les cases les pròximes dècades. El món estava cada vegada més connectat, era més pla i les tecnologies domèstiques de la informació començaven a competir per la nostra atenció.

Els 70 van arribar amb el radiocasset, un aparell que no només permetia reproduir música sinó que la permetia enregistrar. Molts ens vam muntar el primer Sónar de joves fent barreges de temes que enregistràvem de la ràdio i dels discos de vinil. El mem de la cinta de casset i el boli Bic érem tots. El VHS dels 80 arribava amb una proposta de valor temporal inaudita fins llavors: enregistra-ho tot i mira-t’ho quan vulguis. Podies mirar un canal mentre n’enregistraves un altre, enregistrar l’Escurçó Negre a TV3 i reproduir-lo en català o en anglès. De sobte calien més de 24 hores al dia per veure tota la tele! Van arribar el Pong, els Space Invaders i el Tetris. Els DVD, els Laser Disc i els minidiscos de vol gallinaci. El dia continuava tenint 24 hores, com quan l’Antonio Castelló va obrir la parada a Sant Antoni, però en necessitàvem més.

Internet no era la ràdio que volia desplaçar els diaris ni el vídeo que matava l’estrella de la ràdio que cantaven els Buggles

Va ser als 90 que les tecnologies digitals van irrompre a casa. Ens arribava internet via web (tècnicament és a l’inrevés, però el primer servei que vam rebre de manera massiva va ser la web) amb la promesa de no competir amb ningú. Internet no era la ràdio que volia desplaçar els diaris ni el vídeo que matava l’estrella de la ràdio que cantaven els Buggles. Més que un mitjà, era un meta-mitjà que incloïa tota la resta: els diaris, els fulletons, la gramola, el cinema, la ràdio, la tele, el telèfon, l’àlbum de fotos, l’enciclopèdia i tota la biblioteca de casa. I tot, per una fracció de l’espai que tots aquests mitjans ocupen a casa. A banda, no li calia presidir el menjador, qualsevol racó de casa amb un trist PC de pantalla de tub anava bé. A canvi, això sí, ens exigia un pacte fàustic: tot el coneixement del món a canvi del nostre temps. De tot el nostre temps.

Per si en teníem algun dubte, l’any 2007, aquell aparell sense massa aspiracions de protagonisme -en dèiem compatible PC- es va fer encara menys conspicu en forma de telèfon intel·ligent. És cert que era un Apple, que el va presentar Steve Jobs amb allò “d’un telèfon, un iPod i un comunicador d’internet en un sol aparell” però malgrat tot el protagonisme el seu objectiu no era acaparar l’atenció sinó fondre-s’hi. Si a la dècada anterior havíem deixat entrar l’ordinador a casa i el portàtil a la segona residència, ara deixàvem entrar la seva darrera iteració, el mòbil intel·ligent, al bany amb nosaltres. I no només.

Resulta que l’eufemisme de telèfon intel·ligent -n’hauríem de dir ordinador intel·ligent- és més cert del que ens pensem. Aquests ordinadors de butxaca tenen una colla de sensors que la resta d’ordinadors -ni els seus cosins PC ni el MareNostrum més avançat- no tenen. El vostre mòbil sap en tot moment on és, en quina orientació es troba, si està en un entorn lluminós o no, si té connectivitat Bluetooth, WiFi o 5G i si està a prop del vostre cos; el mòbil és en certa manera conscient del seu entorn. No parlo d’una consciència com la nostra, que, d’altra banda, no en sabem res, sinó d’una percepció purament física de l’entorn. Un exemple: com que tots tenim una manera de caminar diferent, només amb la informació que proporcionen els sensors de posició es pot identificar amb un alt nivell d’encert a una persona. Però que percebin el seu entorn, que és també el nostre, no els fa intel·ligents. Per a ser-ho cal alguna cosa més.

Malgrat que la definició d’intel·ligència sigui bastant esquiva em sento bastant còmode amb la de Stuart Russell quan diu que “una entitat és intel·ligent en la mesura en què el que fa l’ajuda a aconseguir el que vol donat el que ha percebut”. Em direu que un mòbil, i per extensió, qualsevol màquina, no té objectius i, per tant, no pot voler res per molt que percebi el seu entorn. I si bé això és cert, un mòbil no existeix en el buit, està connectat, hi portem unes aplicacions instal·lades i llurs empreses propietàries sí que tenen objectius, i molt ben definits. El més important és el de maximitzar el temps que hi passem. És per això que a les xarxes socials el contingut que hi trobem no és el millor per a nosaltres, sinó el millor per a les empreses que ens els proporcionen d’acord amb els seus objectius. Alguns acadèmics parlen de la capacitat que tenen de convertir ràbia en diners.

L’scroll infinit, els m’agrada, els retuits i el nombre de comentaris són tots mecanismes de recompensa que hackegen de manera efectiva el nostre cervell

Per aconseguir aital objectiu no dubten a posar-nos molt difícil renunciar a la nostra ració diària de dopamina, que per molta que sigui sempre és poca. L’scroll infinit, els m’agrada, els retuits i el nombre de comentaris són tots mecanismes de recompensa que hackegen de manera efectiva el nostre cervell. Recordem que el nostre cervell no ha canviat de manera notable des de fa 200.000 anys, quan encara érem caçadors-recol·lectors. La dopamina anava molt bé llavors en petites dosis, quan l’accés al sucre de la fruita i al plaer del sexe era limitat i esporàdic. Com que menjar i reproduir-se són bàsics per a la subsistència de l’espècie aquest mecanisme representa un avantatge evolutiu; si en teníem un record plaent, hi tornaríem. Què passa quan el subministrament és il·limitat i sense restriccions temporals? Doncs que cada cop fa menys efecte i en necessitem més dosis i en lloc de ser un mecanisme de subsistència es converteix en un mecanisme autodestructiu. Totes les masses piquen, i si són digitals, més.

Com encaixa tot això amb les 24 hores que continua tenint el nostre dia? Doncs amb un calçador fet a base d’acceleració dels cicles informatius, amb missatges més curts, simplificació del discurs, respostes simples, empatxos d’informació i excés de dades on triar i remenar d’acord amb cada biaix de confirmació per estrany que sigui (vegeu el ressorgiment del terraplanisme i dels feixismes). En definitiva, una macdonaldització de la informació amb infinites combinacions de begudes carbòniques, hamburgueses, formatges, cogombrets i salses; dopamina 24 hores al dia, set dies a la setmana, 365 dies l’any, a qualsevol lloc del planeta. La terra és més plana que mai, que deia Thomas Friedman i que cantava Quimi Portet.

Per entendre’n bé les conseqüències hem de viatjar el febrer del 2010, a França. Cinc periodistes de Canadà, França, Suïssa i Bèlgica es van tancar una setmana a la granja Clos Marot, al Perigord, amb l’objectiu de seguir l’actualitat mundial informant-se només via Twitter i Facebook. El 2010 molt pocs periodistes i mitjans tradicionals hi tenien comptes; les notícies que els arribaven eren principalment d’usuaris anònims. Les conclusions són fascinants i remeten a la realitat mediàtica actual. Janic Tremblay, en aquell temps a Radio-Canada, explicava en acabar l’experiment que a la seva primera nit es va trobar amb tuits d’un manifestant rus que havia estat empresonat després d’una manifestació a Moscou (una situació malauradament ben actual). Li havien arribat via un contacte comú. En absència d’altres fonts d’informació, la història d’algú totalment desconegut, d’altra banda, impossible de verificar, era el més rellevant que havia passat aquell dia.

També deia que les xarxes et poden desviar de la veritat. A la tercera nit de l’experiment, la twittersfera francesa anava plena d’informacions sobre una forta explosió que s’havia sentit a la ciutat de Lilla. Entre les hipòtesis que corrien per les xarxes hi havia la d’una explosió, la d’un incendi i fins i tot la d’una catàstrofe nuclear. Els diaris de l’endemà en donaven l’explicació: un avió militar havia trencat la barrera del so sobrevolant Lilla. Ningú no va considerar aquesta hipòtesi a Twitter, explica Tremblay. L’experiment va demostrar que la informació que rebem a través de les xarxes socials és plana. Per als participants de l’experiment, el presumpte empresonament d’un manifestant rus a Moscou estava al mateix nivell informatiu que la suposada explosió a Lilla, una explosió que a manca de l’explicació d’un expert podria haver estat una explosió nuclear.

L’edició del dia de VIA Empresa és tot el contrari: no aspira a aplanar el món sinó a mostrar-vos-en els seus pics i les seves valls

Un diari, la publicació que teniu a les mans, l’edició del dia de VIA Empresa és tot el contrari: no aspira a aplanar el món sinó a mostrar-vos-en els seus pics i les seves valls; no està pensat per a transformar la vostra ràbia en diners sinó per a transformar la vostra curiositat en coneixement; no és un scroll infinit sinó que són una sèrie finita d’articles; no és un espai a la saleta de casa sinó que és un moment en el dia de cada dia. El moment de l’entrepà, del cafè amb llet i de VIA Empresa.

I d’aquí a 10 anys què? Tots els articles generats de manera automàtica pel ChatGPT del moment? No ho sabem, però en cas que així sigui i que les màquines ens puguin donar totes les respostes, encara seran més importants les preguntes, les preguntes que direcció, redacció i col·laboradors de VIA Empresa ens fem sempre abans d’escriure i les que articles com aquest provoquen als nostres lectors.