Que les llengües neixen, evolucionen i moren és un fet ben conegut. I, malauradament, l’extinció de llengües és un fet molt més habitual del que ens podríem imaginar: es calcula que cada mes desapareix una llengua, és a dir, una manera única de comunicar-se, d’entendre el món.
Però no és de l’extinció de les llengües que voldria parlar avui –tot i que ja sabeu que és un tema que els catalans sempre hem de tenir ben present–, sinó de la seva evolució i més específicament de les transformacions que experimenten els termes, l’eix vertebrador de les llengües en el seu vessant especialitzat.
D’entrada ens pot semblar que els termes es mantenen inamovibles al llarg del temps, però això no és així sempre. Sovint nosaltres no ens adonem d’aquesta evolució perquè cal una perspectiva intergeneracional per copsar-la.
Algunes denominacions han tingut més sort i s’han mantingut tot i que el concepte corresponent ha evolucionat tant que costa reconèixer-lo com un mateixa cosa
Així, hi ha termes que han anat indissolublement lligats a la sort del concepte que designaven: les arades, les catapultes (gràcies a Déu), els traginers o les butlles van anar desapareixent del vocabulari quotidià a l’hora que les nocions corresponents quedaven relegades als museus. Aquesta obsolescència s’ha accelerat de manera exponencial les darreres dècades, al ritme que ho fan els avenços tecnològics i científics: fax, galera (d’impremta), tocadiscos, rodet (de fotos), plom (en una instal·lació elèctrica) estan a un pas d’esdevenir relíquies, com ho va fer el telègraf uns anys abans.
Algunes denominacions han tingut més sort i s’han mantingut tot i que el concepte corresponent ha evolucionat tant que costa reconèixer-lo com un mateixa cosa: va passar en el seu moment amb cotxe, que feia referència a un carrossa tirada per cavalls, o més recentment amb telèfon, que avui dia ja té ben poc a veure amb aquell aparell amb auricular, cable rinxolat i disc per marcar els números que els més joves ja no identifiquen amb el microordinador que els acompanya arreu.
L’evolució del coneixement científic ha implicat no només molts canvis conceptuals, sinó també denominatius: l’humor, que en medicina hipocràtica era cadascun dels quatre líquids que se suposava que constituïen el nostre cos (sang, flegma, bilis groga i bilis negra), no ha perviscut en medicina moderna: sí el seu esperit, que perviu en els significats habituals de caràcter o d’estat d’ànim.
Els canvis socials també tenen un paper important en l’evolució dels mots. Per exemple, l’adequació als temps actuals, en què les dones han deixat d’estar excloses d’oficis i càrrecs reservats tradicionalment als homes, ha fet que algunes denominacions canviessin substancialment el seu significat: l’alcaldessa, la doctora o la coronela, que abans eren la muller de l’alcalde, el doctor o el coronel, respectivament, ara són les dones que efectivament ocupen aquests càrrecs o exerceixen aquestes professions. També en clau social cal entendre la superació de denominacions com mongòlic, subnormal o invertit, que avui dia ens semblen absolutament despectives.
A vegades ha estat l’atzar el que ha revitalitzat una denominació obsoleta, amb un significat ben diferent, fins i tot antagònic
Fora de la terminologia també trobem evolucions curioses del significat d’una denominació: una bicoca, originalment una plaça fortificada d’escassa importància, ara és una ganga; un bohemi, que era un simple vagabund, ara té una aura molt més intel·lectual; o canalla, que ha passat de designar gent menyspreable a tota la mainada (i no hi busqueu interpretacions malèvoles, que també hi ha nens que són bons).
A vegades ha estat l’atzar el que ha revitalitzat una denominació obsoleta, amb un significat ben diferent, fins i tot antagònic. El cas més paradigmàtic és el de crac, que al diccionari normatiu encara es documenta amb l’ús antic de ‘persona d’escassa vàlua’, totalment oposat al valor que té actualment, introduït a partir de l’anglès per referir-se a les grans estrelles esportives.
Així mateix, hi ha mots, fruit d’una moda passatgera, que tal com venen se’n van. N’és un bon exemple històric l’anglicisme flirt (‘acció de simular una inclinació amorosa per coqueteria o per passatemps’): Pompeu Fabra el va incloure al diccionari general, tot i les seves reticències a introduir manlleus, perquè en aquell moment era un concepte de moda i li devia semblar imprescindible. Avui dia té un ús pràcticament nul.
Ja veieu, doncs, que no cal arrufar el nas quan constatem que nous termes i nous matisos irrompen en el nostre hàbitat lingüístic: l’evolució de la llengua és bona perquè reflecteix l’evolució de la vida. Una llengua immutable és una llengua morta. I, si bé és cert que paradoxalment la majoria dels neologismes científics ens els proveeixen dues llengües mortes com són el llatí i el grec, no us enganyeu: són l’excepció que confirma la regla.