Quan passejo pel carrer i veig un pobre desgraciat amb un ram de flors, sempre em pregunto què deu haver fet. Des de petita, les flors s’han relacionat amb les disculpes. Més concretament, en l’acceptació de la mateixa culpa en el conflicte. Demanar disculpes amb un ram de flors brillants i de colors sempre és més senzill. Potser per això sospito moltíssim quan algú em porta flors. Sempre penso que en porta alguna de cap, o que està a punt de donar-me una notícia que no m’agradarà. No sé per què, però el cas és que no me’n refio. En canvi, quan veig una dona contenta amb flors sempre penso que se les ha comprat ella. Qui millor que ella mateixa per saber quines flors li agraden i animar-se el dia? Suposo que aquest pensament va relacionat amb la tradició d’una amiga meva, que es compra flors sí i només si ha tingut un molt bon dia o un dia horrible. D’entrada, em sembla un bon mètode. Encara que no solucionin res, unes flors sempre són motiu d’un trosset de felicitat.
En general m’agraden, les flors, i penso que és una tradició que hem perdut molt a casa nostra, especialment en comparació amb altres països. Arran d’algunes tendències d’estetització de la vida quotidiana, hi ha moltes joves que en comprem sovint, però com a norma general flors en compres només per a ocasions especials, és a dir, graduacions, bateigs, casaments, enterraments, o per Sant Jordi. I és una llàstima, perquè hi ha moltes coses que es poden dir a partir d’un ram de flors.
Les flors representen un gest, un sentiment amable
Una d’elles és l’acceptació de la pròpia fal·libilitat. Les flors representen un gest, un sentiment amable. Si són en forma de disculpa, mostren una voluntat de proposar una solució, una proposta d’acostament. Si són en forma de celebració, són la representació dels colors, les formes i la tendresa que l’altra persona ens vol compartir. Les flors també són una mostra de l’efimeritat de les coses boniques: no duren per sempre, però són un instant tendre dins de la normalitat de tota relació humana. Les poses al menjador, a l’habitació o al balconet i esperes que es panseixin mentre les admires. Una mica com la vida. Una mica com tots nosaltres. I és per això que regalar flors és un gest bonic, perquè reconeix la bellesa en la volatilitat i la fragilitat pròpia de les promeses que necessiten ser regades perquè sobrevisquin. Les flors ens recorden la nostra temporalitat, i ens conviden a gaudir-les mentre puguem i mentre tinguin color. Quan s’acaben, les llancem a la brossa o als marges, i allà es descomponen fins que tornen a formar part del paisatge. I potser, al cap d’uns mesos, sortiran noves flors que el decorin i ens revisquin amb els seus colors estacionals.
Actualment, les flors es conreen en indrets llunyans, i el seu transport sol tenir uns alts costos de contaminació. A vegades, les flors també formen part de cadenes de producció que perpetuen condicions de vida molt precàries. Per aquest motiu, no només és important replantejar la nostra relació amb les flors, sinó també amb els seus orígens, la seva producció i el seu consum. Si tenir flors al menjador depèn de l’embrutiment de la resta del planeta, ja no llueixen com abans. Si, en canvi, són la mostra d’un comerç sostenible i just que acompanya a la nostra economia en la transició sostenible mentre ens fa la vida diària una mica més acollidora, benvingudes siguin. Que tornin els rams de flors per acolorir les nostres vides, encara que només sigui per ajudar a un pobre desgraciat que l’ha cagada.