Empresa, cultura i societat digital

Tot se sabrà

20 d'Abril de 2022
Act. 26 d'Abril de 2022
Genís Roca

Ningú s’hauria de sorprendre que els polítics i responsables del procés independentista català estiguessin vigilats, espiats, seguits, investigats i auditats. Segur que els varen repassar els comptes, les propietats, els antecedents i l’hemeroteca. Segur que es va intentar esbrinar amb qui es reunien, de què parlaven i què es proposaven. Amb qui feien negocis, amb qui es feien petons i amb qui anaven a sopar. Ben segur que uns ho intentaven esbrinar tot, i els altres anaven amb compte per tal d’evitar-ho. Tota la vida s’ha fet, i segurament es continuarà fent tota la vida.

 

El tema és que si ho fas ha de ser dins la llei, i la llei és clara: l’article 18 de la Constitución Española garanteix el secret de les comunicacions, en especial les postals, telegràfiques i telefòniques, excepte que hi hagi una resolució judicial. Per exemple, només es pot espiar el telèfon d’algú si un jutge ho autoritza. Una rigorosa recerca internacional confirma que algú ha contractat serveis empresarials per espiar durant anys i de manera massiva a membres de la societat civil i la classe política independentista catalana. S’ha demostrat de manera irrefutable que un mínim de 65 persones han estat atacades, entre les quals tots els Presidents de la Generalitat dels darrers 12 anys, 2 presidents del Parlament, 12 diputats d’ERC, 11 de Junts, 4 de la CUP, membres de l’ANC i d’Òmnium, advocats, periodistes, informàtics, empresaris... demostrat i acreditat: el cas d’espionatge polític més gran de la història d’Europa. No hi ha constància que cap jutge ho hagi ordenat, i en tot cas costa creure que tots aquests casos puguin tenir empara judicial, així que el que tenim sobre la taula és l’evidència tècnica de que s’ha comès un delicte.

Ronan Farrow, guanyador del premi Pullitzer per un article a The New Yorker denunciant els abusos sexuals de Harvey Weinstein i que va donar peu al moviment Me Too, ha publicat aquest dilluns un altre molt documentat article d’investigació explicant com funciona aquesta nova indústria d’espionatge tecnològic. Farrow ha estat dos anys investigant el tema, viatjant per tot el món i coneixent de primera mà els protagonistes. El seu article comença parlant del cas català, i explica que una de les principals empreses responsable d’aquestes accions és la israeliana NSO, una empresa que només treballa per estats i mai per a particulars, i que totes les seves operacions estan supervisades i autoritzades pel govern d’Israel. Farrow explica que el responsable de NSO li va confirmar que havia treballat pel govern espanyol però no va voler especificar en quin tema. Això sí, afirma que si Espanya li hagués demanat espiar els independentistes catalans ell ho hagués fet convençut que seria legal.

 

Tots els ciutadans sabem que som vulnerables, i sabem que els nostres polítics i les nostres institucions també ho són. Un cop més necessitem organitzacions civils i independents que vigilin, molestin, proposin i actuïn

El 2016 The New York Times va informar quines eren aleshores les tarifes de NSO. Fer servir Pegasus tenia un cost d’instal·lació de 500.000 dòlars, i a partir d’aquí anar sumant 650.000 dòlars per cada 10 terminals que vulguis espiar. Tenint en compte que a Catalunya hi ha persones que han estat espiades més d’una vegada (el telèfon de Jordi Sánchez ha estat compromès com a mínim 16 vegades) el cas català li ha suposat a algú un cost mínim de gairebé 10 milions de dòlars. Que hauran estat molts més, perquè segur que aquestes investigacions només han detectat alguns dels molts casos d’espionatge que s’han dut a terme, i que s’estan duent a terme.

La feina d’auditoria tecnològica efectuada per Citizen Lab ha consistit en demostrar que hi ha terminals telefònics que han estat espiats de manera il·legal. Ara tocaria esbrinar qui ha encarregat aquesta acció delictiva. El Govern espanyol nega tenir-hi res a veure, així que ara s’obren dos camins: demanar explicacions al Govern d’Israel, doncs en teoria ell dona el vist i plau a totes les operacions, o bé resseguir moviments bancaris i identificar qui ha fet pagaments milionaris a l’empresa NSO. El normal seria que fiscalia, ara que sap que s’ha comès un delicte, iniciés un procés d’investigació. Si la fiscalia espanyola no ho considera pertinent, per la raó que sigui, ho podria fer la fiscalia europea doncs entre les víctimes hi ha eurodiputats que representen políticament 450 milions de ciutadans europeus. Però amb qui més confio és en algú que treballa o hagi treballat per NSO o per algun Estat que, fart de veure cada dia les males pràctiques que veu, filtri les proves necessàries per saber què ha passat i qui ho ha fet. Estem a la societat digital i tot deixa traça. Tot es pot saber, i tot es sabrà.

Tots els ciutadans sabem que som vulnerables, i sabem que els nostres polítics i les nostres institucions també ho són. Un cop més necessitem organitzacions civils i independents que vigilin, molestin, proposin i actuïn, doncs els fets demostren que hi ha una clara tendència a l’abús que s’ha de combatre amb agilitat i llibertat. Gràcies CitizenLab, X-Net, Civio i tants altres. Sou la infraestructura del futur.