Des del punt de vista de l’actitud davant del treball hi ha tres tipus de persones: les que viuen només per treballar, les que només treballen per viure i les que treballen perquè el treball és un fet necessari lligat a l’espècie. M’explico. Hi ha gent que només viu per treballar. Malament! Acostumen a ser gent espiritualment pobra. Encara que sigui per passió. L’apassionat que es passa vint-i-quatre hores martellejant amb la seva dèria és un ésser perfectament insuportable. Resulta, però, que a voltes la seva vehemència beneficia a molta gent. Aleshores tendim a la benevolència, que no és res més que egoisme disfressat d’agraïment. Per exemple, si el senyor Fleming no hagués estat obsessionat per la seva investigació, ara molta gent moriria.
Si el senyor Einstein no hagués estat un malaltís de les seves teories, fruit d’una imaginació desbordada, ara tots viuríem d’una forma, diguem-ne, més endarrerida. I si el senyor Picasso no hagués estat un malaltís per dibuixar allò que li voltava pel cap, l’art seria, avui, molt més pobre. Dit això, tots tres van tenir una vida familiar i relacional altament desgraciada i van fer la vida dels que els envoltaven perfectament insuportable. Són els mals col·laterals dels genis. El problema greu apareix quan algú es creu un geni i no ho és. Aleshores la seva feina és malaguanyada i, a sobre, emprenya els del voltant.
"Hi ha gent que només viu per treballar. Malament! Acostumen a ser gent espiritualment pobra"
Hi ha gent que només treballa per poder viure. Malament, també! Aquests consideren el treball una maledicció divina, defecte que els ateus s’haurien de fer mirar. Aquesta gent també emprenya, però d’una altra manera. Potser fa feliços als que els envolten -ho poso en dubte pel simple fet del tarannà- però amarga l’existència d’aquells que depenen de la seva feina. Hi ha excepcions de gent perfectament endreçada que just fa la seva feina: ni menys ni més. Aquest tipus de gent és més aviat personal del nord: endreçats i amb un sentit de la responsabilitat molt protestant. Entre nosaltres s’estila més aviat el menfotisme. Perquè aquesta mena de gent emplena el seu “buit de vuit” (jornada laboral sense satisfacció) mitjançant el hobby que practica fora d’hores. Tenim doncs un individu que al llarg de la seva vida laboral haurà viscut de manera insatisfactòria uns 8.800 dies (diguem-ne, 70.400 hores). Si li sumem el temps perdut en transport, el fet esdevé insofrible i el balanç al llarg dels anys és del tot negatiu. Perquè, a l'hora de jubilar-se, allò que era un hobby deixa de ser-ho, per definició, i passa a ser una activitat que aviat esdevé un pèl repetitiva, ja que ocupa tot el dia.
Finalment, hi ha aquella persona que pensa que l’home habita la superfície terrestre per fer coses. I que aquesta característica és biològica. Ningú li demanava a l'home del Neandertal si havia complert amb la jornada laboral després de posar en vertical un menhir. Ho feia perquè l’home es diferencia dels animals -dels gossos, per exemple- en el fet que estar quiet sense fer res no és una opció acceptable. La vida mateixa, quan es té una mica d’intel·lecte, porta a fer coses. Altamira no la va pintar cap multinacional. Ni penso que els seus autors esperessin mai que les seves obres fossin subhastades a Christie’s. Posats en aquesta tessitura el més convenient és buscar-se una feina que més o menys t’empleni. Fer-ho de jove, esclar. I agafar-s’ho amb ganes. Hi haurà tasques que no t’agradaran i d’altres que t’entusiasmaran. Si algú busca simplement fer allò que li agradi, pot ser que ho encerti; però probablement no serà del tot feliç.
"La nostra feina serveix a algú i la feina d’algú altre ens serveix a nosaltres"
Si el que es pretén és un mix, una mitjana acceptable, aleshores perfecte. Cal aplicar el principi de “fes el que t’agrada o que t’agradi el que fas”. Aquesta actitud, almenys per experiència personal, és la millor. El conjunt esdevé positiu. En general i si aquestes són les condicions de treball, la feina et permet treure conclusions que són aplicables a tota la gamma de coses que succeeixen al teu voltant. No amargues la vida als que t’envolten. Ni perquè ets un geni, ni tampoc un indolent. Treballar té un objectiu: donar compliment a un impuls biològic ancestral que, de mitjana, i gràcies a l’intel·lecte humà, ha descobert que és com el tap per carabassa. La nostra feina serveix a algú i la feina d’algú altre ens serveix a nosaltres. Posats en aquesta tessitura, millor fer-ho amb bona cara, no troben?