El creixement, als països europeus, no només ha de ser intel·ligent i sostenible, com ja he comentat durant les passades setmanes, si no que també ha de ser integrador, és a dir, ha de promoure la cohesió social. Aquest és un aspecte que cal explicar amb més detall per que a vegades sorprèn. Hi ha hagut corrents de pensament que han defensat que la competitivitat demanava (encara que no es volgués) un fort nivell de desigualtat que portava una certa explotació de la classe treballadora i permetia mantenir uns costos més baixos.
Les recents experiències europees demostren el contrari: els països més competitius són aquells que tenen una societat més cohesionada i un menor índex de desigualtat, és a dir, aquells que tenen alts nivells de població activa i d'ocupació, baixos índex de pobresa, i bons sistemes de formació i protecció social. Algú pot pensar, amb raó, que com més ric és un país més pot tenir tot això, però cal entendre que el contrari és també cert: que com més tingui tot això, més competitiu i ric serà, perquè la competitivitat basada en el coneixement, la creativitat, la professionalitat i la innovació exigeix aquests nivells de formació i de cohesió. La educació i la sanitat són dos dels fonaments de la productivitat. Cal doncs entendre que la inversió en aquests sectors no només es fa per respondre a criteris de justícia, si no també de competitivitat.
A Europa només el 66% de la població adulta treballa, mentre que als EE.UU. i al Japó passa del 70%. Es preveu que d'ara al 2020, es creïn a la UE més 16 milions de nous llocs de treball que exigeixin altes qualificacions, mentre que la demanda de baixes qualificacions caurà en més de 12 milions. Com diu la UE, cal que a tots els països es fixin objectius en quant a la ocupació, la formació, i la lluita contra la pobresa.
Deixo per a un cinquè article, un comentari general sobre les eines per aconseguir tots aquests objectius.