La vida és curta i atabalada, però hi ha moments on ens adonem que, la majoria de les coses que fem, no son tan imprescindibles com ens pensem. Moments on sentim que tot allò que ens posa el cap ple de núvols només son distraccions d’una vida atabalada que no ens deixa viure el que s’amaga darrere les tempestes quotidianes. Viure, al final, no resideix en totes les tasques de la llista. Viure resideix en les petites victòries quotidianes que, quan et trobes a les portes de la mort, la pèrdua o la malaltia, aprens a valorar i apreciar. Hi ha coses que no podríem pagar ni amb tot l’or del món. Els amics, la família i les persones estimades son allò pel que té sentit viure, però la troballa de la felicitat, la completitud i la pau resideix en despertar-se un matí tocada pels raigs de Sol, la tranquil·litat de prendre un cafè amb una amiga a la tarda després de treballar o la calma de les infusions abans d’anar a dormir. Les coses petites, a vegades, son el que donen sentit a la vida.
Fa unes setmanes em vaig fer un tatuatge. Un tatuatge en honor a una persona a qui no li agraden els tatuatges. Tota una contradicció que, en última instància, com que el porto jo, té molt sentit. Em vaig fer un tatuatge arran d’una conversa que vaig tenir amb el meu pare.
Viure resideix en les petites victòries quotidianes que, quan et trobes a les portes de la mort, la pèrdua o la malaltia, aprens a valorar i apreciar
Aquesta setmana he tornat a casa. I a casa hi ha un lloc, un lloc concret, que em recorda les ganes de viure. És una butaca rosa i estrafolària on ens asseiem amb el pare quan feia el tractament. Un lloc on s’asseia amb la mare a mirar el paisatge, i un lloc on s’asseia sol, quan volia escoltar música tranquil·lament. Un lloc que, si el veiéssiu, no diríeu mai que és habitable. Una cantonanda d’un porxo on el terra és fred i que queda cobert de trossos de verd quan seguem la gespa. Però en aquesta cantonada vam viure moltes coses, i en aquesta cantonada és on he tingut les converses més importants en els últims dies de vida del meu pare. En una d’aquestes converses, li vaig preguntar què faria, si pogués tornar a viure tota la seva vida un altre cop. Em va mirar, amb aquesta tranquil·litat de qui sap que no li queden massa dies, em va somriure i va dir: “viure”. Quan regalimen entre els dits les últimes gotes d’energia, la vida es transforma en un valor en si, en una cosa digna per la qual lluitar. Respirar cada moment és un tresor, i estar, el sol fet de ser-hi, un regal.
Em vaig fer aquest tatuatge en part per recordar sempre al pare, cosa que no fa massa falta recordar, perquè penso en ell cada dia. Però la raó principal de gravar-me de manera permanent un missatge a la pell era assegurar que no oblidava mai que la raó principal, la més important, era viure. I viure no només implica respirar, menjar, dormir o cuidar-me… viure implica, per sobre de tot, prendre aquelles decisions que em condueixin cap a la felicitat. Viure pot dir moltes coses en molts moments de la vida, però oblidar el valor que té la vida, la vida digna, no és un luxe que ens puguem permetre. No quan tants no la tenen, i no quan les persones que m’estimo l’han perdut. És per això que unes lletres en Times New Roman al braç em recorden cada matí des de fa unes setmanes que cal viure, mentre em desperto un matí tocada pels raigs de Sol, em prenc un cafè tranquil·la amb una amiga a la tarda després de treballar o xarrupo la calma de les infusions abans d’anar a dormir.