Internacionalitzar la valorització

Catalunya ha desenvolupat uns actius en ciència que per la seva dimensió són molt notables. A diferència d’altres àmbits més moguts per la inèrcia i el mimetisme, Andreu Mas Colell va fer política de país en ciència. Això i el fet que operacions com l’ICREA hagin estat ben gestionades ha estat clau per tal que en ciència, Catalunya es miri satisfactòriament al mirall. La base es troba en unes universitats que, malgrat estar menys finançades que les universitats internacionals que tenen com a referència, han creat coneixement de forma eficient. En ciència ha funcionat menys el “cafè per a tothom” que és el gran garant de la mediocritat.

"Catalunya ha desenvolupat uns actius en ciència que per la seva dimensió són molt notables. Andreu Mas Colell va fer política de país"

El talent, però també l’autoexigència i l’esforç, formen part de la definició de trajectòries de recerca brillants que actuen com a exemple per evitar ser un país de diletants. Quan hom escolta a gent com el mateix Mas Colell, com Núria SebastianAlicia CasalsJosep Samitier, Joan Xavier ComellaMateo ValeroLluís Torné, José García Montalvo (la llista seria per sort molt llarga) s’entén tot. Però Catalunya no ha tingut només bons científics, ha tingut bons creadors de polítiques públiques en ciència, per a mi, figures que he conegut com Pep MartorellArcadi Navarro són gent que ha multiplicat molt. En resum, talent crida talent igual que mediocritat crida mediocritat. I en ciència s’ha sabut atreure talent.

Més info: Ana Maiques: "Hem d'animar les nenes a fer robòtica"

Però aquesta Catalunya que es bona en ciència, és discreta (per usar un terme poc cantellut) en valorització del coneixement. Costa molt que la base de coneixement es converteixi en valor social o en valor econòmic. I aquesta part de l’equació no és menor. Aquí no hi ha hagut una política de valorització i d’innovació ben dotada i a més s’ha abusat del reg per aspersió com a forma de distribuir les ajudes. Fa uns deu anys, vàrem parlar molt amb persones com Xavier Ferràs quan era a Acció, Xavier López, Joan Parra i molts directors corporatius d’innovació sobre com activar la innovació. La idea que debatíem girava al voltant de com posar més recursos i dedicar-los a tecnologies que actuessin de palanca de creixement, o com fer apostes diferencials per projectes que eren estratègics però que comportaven un gran risc de falla de mercat per als seus promotors. Aquells debats són ben vigents.

"En ciència ha funcionat menys el “cafè per a tothom” que és el gran garant de la mediocritat"

Al final, comptat i debatut, si Catalunya no dedica proporcionalment molts diners a ciència, els diners que realment ha dedicat a la innovació i la valorització estan històricament molt per sota de la mitjana que caldria suposar. Molt, vol dir molt.  I amb els pocs diners que hi ha, repartir-los de forma poc focalitzada és temerari perquè encara redueix més el seu impacte. Curiosament, en un país de tradició industrial com Catalunya la prioritat política no ha estat mai ni la valorització ni la innovació. No és una cosa d’ara.  Això sí, s’han fet tota mena de plans molt avançats, i quan decau un pla, arriba un nou equip polític i en proposa un altre, però mai hi ha hagut recursos significatius. I que les empreses s’espavilin ja està bé. Les empreses ja ho saben. Però hi ha coses que sense determinades apostes públic-privades contundents, els creixements són molt lents o són de poc abast.

La paradoxa és que Barcelona en aquests darrers anys ha acumulat molt talent emprenedor i ha estat capaç d’atreure un reguitzell extraordinari de centres d’R+D i d’innovació de multinacionals i ha esdevingut una referència en el mapa europeu de l’emprenedoria, però la innovació basada en la ciència feta a Catalunya continua essent una assignatura pendent. No tot són diners, també és la nostra cultura, la mateixa cultura del món universitari i la feblesa de l’ecosistema empresarial en camps on Catalunya és una potència científica. Per la capacitat científica que Catalunya ha demostrat, el normal seria que haguessin nascut unes quantes empreses d’alt creixement basades en coneixement local o que moltes més empreses consolidades haguessin fet salts importants gràcies a la valorització del coneixement dels nostres centres de recerca i dels centres tecnològics.

"La paradoxa és que Barcelona ha acumulat molt talent emprenedor i ha esdevingut una referència en el mapa europeu, però la innovació basada en la ciència continua essent una assignatura pendent"

És obvi que els mecanismes de transferència de tecnologia es poden millorar molt. Fa anys que penso que la base de la transferència del coneixement es troba més en saber crear oportunitats compartides que en un intent de transacció de coneixement a canvi de diners. Cal crear nous espais per a noves figures. Per exemple, necessitaríem una mena de Venture Buildings especialitzats que facin un veritable paper d’emprenedors entre la recerca i les empreses. I necessitem projectes de dimensió, amb capacitat d’impactar seriosament. Quasi tot és petit. No podem continuar alimentant campionats del món de proves pilot que moren en elles mateixes. I si encara queden OTRI (oficines de transferència de tecnologia) que fan més de buròcrates que d’emprenedors, cal ajudar a fer que canviïn de rol. Més enllà de formularis, el que necessitem és empenta. La mateixa empenta que hi ha per guanyar diferencialment projectes competitius, en el que moltes universitats i centres de recerca són molt bons, la necessitem per apostar per la valorització del coneixement. I necessitem posar un altre sistema d’incentius, per què avui per als bons grups de recerca la seva zona de confort està molt més en guanyar importants projectes europeus que no pas en tenir contractes amb empreses. I ens caldria fer-ho tot.

Més info: La importància del Pier01

I finalment, una idea que sempre em ve al cap quan parlo amb gent com l’Anna Maiques. Ella que ha sabut combinar amb èxit la seva empresa Neuroelectrics entre Barcelona i Boston. O quan em reuneixo amb Jordi Albó i Esteve Vilella a Boston per impulsar el seu projecte Lighthouse. Per què no sortim més a valoritzar tecnologies i coneixements? La ciència catalana és molt internacional. Per què no ho ha de ser la seva valorització. Leitat, que és un centre tecnològic privat, ho ha fet. Ja fa temps que és a Xile i se’n surt. Per què no pensar en una operació seriosa d’internacionalitzar la valorització. O és que algú es va creure mai que allò de la triple hèlix podia funcionar en ecosistemes només locals. Ja fa molts anys que la Universitat d’Oxford va obrir delegació a Shanghai per valoritzar les seves tecnologies. No hauríem de pensar en una cosa similar? No es tracta de perdre pistonada local, seria un molt mal negoci, es tracta de potenciar la projecció a ecosistemes d’innovació d’alt rendiment. Si venguéssim més ciència a fora, en vendríem més a casa, n’estic convençut. Hem exportat talent científic de primer nivell, sobretot en salut, però hem de saber resoldre millor l’equació ciència i innovació a escala local i internacional.  A una ciència de gran consistència li cal una valorització equivalent. Estem orgullosos dels nostres científics i científiques però els hi hem d’oferir el reconeixement més gran: valoritzar les seves aportacions. I tanmateix com a país, ho necessitem amb urgència.

Més informació
Xavier Marcet: "És més barat ser autèntic que fer-ho veure"
Créixer fent créixer: el futur de les empreses passa pel factor humà
Avui et destaquem
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?

El més llegit